175 dies sense 175 nits

00TOC DE QUEDA ORIGINAL

Em paro  a pensar en el TOC DE QUEDA i t’m’adono que són ( fins ara)

175 dies sense 175 nits

Avui fa 175 dies que no tenim nits. El toc de queda et pren la nit, és així. Ho escric un dijous qualsevol d’aquests que a les 10 ja soc a casa. I què fas? Sopes, pel·li, sofà, manteta, llet amb galetes i a dormir. I així una nit rere l’altra. Fa 175 dies que ens llevem sabent, exactament, a quina hora serem a casa i quines coses haurem deixat de fer. I fa tantes nits que no les fem que ja quasi no recordo quines coses feia ni quin gust tenien ni quin sabor em deixaven. Ni com em sentia quan arribava a casa a l’hora que fos, que amb els anys cada cop era més d’hora però ho decidia jo. I ara ho hem assumit sense protestar. Abnegats. Sense ni una protesta maldestre. Com ho hem pogut aguantar? Els primers dies va haver-hi, me’n recordo, un petit rebombori de pa sucat amb oli sobre el nom de la cosa. Sobre si «toc de queda» no sonava massa militar o massa de queda. Alguns, sempre alguns, van proposar un nom més civil i més català que devia ser tan poc imperatiu que ja ni me’n recordo quin era perquè no va prosperar. Obedients, xaiets, confirmats, abnegats, així hem estat. Aquests polítics gestors que tan sovint naveguen –i quan vull dir naveguen vull dir que fan aigües sovint– tenen una població que no se la mereixen. És veritat, no ens els mereixem. Anar a sopar, passejar ara que ja és primavera, anar al cine i sortir flipat, anar a teatre i tornar emocionat. Feu llista de les coses que no feu. Us costarà fer-les perquè quasi no les recordem. Jo n’he fet algunes que ara no puc confessar. Segur que tu també. I ho hem donat tot per bo, amén. A la primera. La salut és el primer. Jo també m’estimo i t’estimo a tu i no vull que prenguem mal. Però és que tantes tones abnegades de fer bondat a toc de queda ens fa abnegats per tot el que vulguin a partir d’ara. Aquesta setmana ha estat tímidament plena de pancartes que reclamen el salconduit cultural i protestem demanant si us plau que ens deixin protestar. Com si no estiguéssim rematadament convençuts que protestar no vol dir negar sinó demanar, amb sentit comú, coses que es poden fer amb sentit. Ni cas. El confinament comarcal –un altre amén– limita tant i tant les possibilitats de fer alguna cosa més que viure per només treballar. Ha de ser possible, i saludablement compatible poder sortir per tornar de seguida a casa, encara que sigui més tard de les 10 i més enllà de la comarca. No fotem. No és el que fas ni quan ho fas, sinó com ho fas. Amb el toc de queda ens empassem un munt de coses i ens deixem perdre l’ocasió –una més– de ser tractats més com adults responsables que som. I que persegueixin, sí, els que no ho són. El toc de queda és un toc d’alerta sobre que ens poden fer o deixar fer el que vulguin sense que hi tinguem poc o res a dir. Doncs no em sembla bé. Protesto, em reservo intacte el dret a la protesta i el reivindico en un acte de salut i, fins i tot, el de desobeir segons què en segons quin moment. Toc de protesta.

Article publicat al diari Regió7 el 18 abril 2021

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email