La ciutat, l’ombra i la llum. I el Baxi Manresa
Algunes reflexions sobre…
LA CIUTAT, L’OMBRA I LA LLUM. I EL BAXI MANRESA
Escric això en divendres i, per tant, no sé que haurà passat aquest vespre en el partit entre el BAXI Manresa i el Barça. Si que ho sé: el Baxi Manresa haurà guanyat. Que el Bàsquet Baxi Manresa ho està petant és un fet tan irrefutable que fins i tot jo –que no diferencio un trio d’un triple, ja em disculparan, i no sé quina de les dues coses és més estimulant, ja em tornaran a disculpar–, estic al cas del momentum brutal que ens està regalant el bàsquet. Perquè és un regal. I en dies de celebració de miracles lluminosos com el d’avui ens convé saber valorar com cal el que tenim. I el bàsquet, el tenim. Un club petit dins d’una ciutat petita corren el risc que els passin dues coses: que entre tots dos es facin molt grans o que entre tots dos se sentint molt petits. Ara estem en lluna de mel creixent i els caps de setmana pel telenotícies ens regalen les oïdes amb aquest David, que som nosaltres, que s’està menjant els Goliats, que són els altres. I jo, sopant i recordant que no hi entenc un borrall, segueixo les victòries del Baxi com si fossin meves. I si m’engresco, connecto la ràdio i el Twitter amb Carles Jodar i amb Norman López, un altre crac, i em poso una mica al dia per poder fardar i estar una mica a l’alçada si després en una conversa de feina fora de Manresa surt el tema. I sempre surt, el tema. I el tema, aquest any és el Baxi. Manresa de vegades no paeix bé les coses grans que té o que podria tenir perquè arrossega un complex de no voler molestar. De no fos cas. De «ai, no sé, però això potser no durarà gaire». De potser no som prou. Si els de la Sèquia no haguessin volgut «molestar» ara no seriem ni al mapa. Fer-se veure, fer-se notar, reivindicar-se en gran, ser la llum i no pas l’il·luminat. Aquest seria el camí. I escric això frisant pel vespre mentre miro Montserrat i recordo una teoria amb la qual estic totalment a favor i radicalment en contra, tot al mateix temps, que diu que perquè en algun lloc hi hagi llum en algun altre lloc hi ha d’haver ombra. I que a Manresa li ha tocat…, viure a l’ombra. I que l’ombra de Montserrat és la que no ens deixa ser i alhora la que ens fa ser. És complicat d’entendre, oi? Però vaja, si com a ciutat som capaços d’entendre el miracle de la llum, tampoc serà tan difícil això de la llum i l’ombra. I res, que friso pel vespre d’avui divendres a la Copa sense frisar per res perquè el Baxi haurà guanyat fins i tot si el Barça li encistella més pilotes. Cosa que no passarà. Però que si hagués passat també ens fa més grans i més feliços. Per cert, algú té un minut per explicar-me dues o tres coses de bàsquet que no entenc? És que potser ja va essent hora que em posi al dia. Que jo aprengui de bàsquet…, això sí que seria un miracle!
Article publicat al diari Regió7 el 20 febrer 2022