No sé a què estan esperant…
Les cites prèvies no m’agraden. I això que m’agraden les cites. Al llarg de la meva vida n’he tingudes unes quantes, també algunes cites a cegues i, sense anar més lluny, la darrera cita a cegues que vaig tenir va acabar amb un festival que encara dura, però això ho deixo per a un altre dia, si de cas.
Les cites prèvies han arribat sota el braç de la pandèmia, que, posats a putejar, s’ha posat les botes amb això de les prèvies. Ull! No confondre prèvies amb preliminars. Les cites amb preliminars són la millor garantia que la cosa segurament acabarà anant de la millor manera possible. I això també ho deixo per a un altre dia. Les prèvies que has de demanar per tenir una cita ja són, en si, una mala notícia. Cita prèvia per ser atès. Cita prèvia per anar a veure el de la Caixa. Cita prèvia, naturalment, per anar a qualsevol establiment oficial a fer qualsevol cosa que ara tornen a obligar-te a fer presencial no fos cas que la poguessis fer virtual i així no et poguessin fer-te perdre el temps. I, d’entre totes les cites prèvies que es fan i es desfan, sobresurten les cites prèvies per anar a conferències, xerrades, concerts, teatres o qualsevol cosa que facin al carrer i que ara, per la covid, els del Procicat t’obliguen a fer amb cita prèvia. Resultat? Que les cites prèvies s’esgoten i, en canvi, el dia de l’activitat les places estan mig buides perquè molts dels que han reservat «cita prèvia» han decidit no presentar-s’hi. I és que les cites prèvies són gratuïtes i ja se sap, tot i que sembla que no se sàpiga, que quan dones res de franc hom no s’ho pren seriosament.