Hi ha amors que no duren per sempre. I de vegades són els que més t’han costat de conquerir. I ara em dius que ja no cal? Ara em dius que ja no fem bona parella? Ara em dius que s’ha acabat això de mostrar-nos junts davant les nostres amistats i també davant les que no ho són. No m’ho pots fer això, ara. Ara no. Era tot tan recent, estàvem en l’inici de l’idil·li, en aquell moment en què jo ho volia fer tot amb tu i em pensava que tu… em pensava que tu senties el mateix per mi, que t’afalagava la nostra relació. Serà per sempre, em deies. Bé, exactament així no m’ho deies, perquè tu sempre, en això, has estat molt sincer, i com a màxim em deies: serà mentre duri, i m’ho deies entusiasmada, això sí, i mentre duri era tot el que teníem i el que ens bastava onada rere onada. Ara estic desfet. Fet pols. Abatut. Sol. On aniré sol sense tu si no em deixaran entrar enlloc. No ets just. Cal que et recordi que la nostra relació no va ser fàcil. Hi havia ganes, desig, però no hi havia mitjans. I mentre tothom deia que estàvem fets l’un per l’altre, jo no trobava el moment. No era l’únic, érem molts els que ho volíem. Els que et volíem. Volíem el mateix i en el mateix instant. Potser aquest va ser el primer i el gran problema. Eres inabastable de tant que et volíem, i darrere teu, perseguint-te, es penjaven els servidors, els webs i les plataformes. Milers d’aspirants com jo fèiem cues estèrils per tal d’obtenir el teu sí. I ho provàvem un dia i un altre, i mentrestant el govern no se’n sabia avenir del nostre amor, de la nostra rauxa, que ens va dur a voler i proclamar que volíem ser l’un per l’altre. Bé, realment, era l’un de l’altre, però tant se val. I això tot just era a la tardor i sospiràvem perquè sabíem, perquè ens ho deien, que junts seríem imparables i aniríem a tot arreu per sempre. Tot arreu? Sempre? Què faig ara que tot s’ha acabat quan no havíem ni començat? Just hem anat a 4 bars i quatre restaurants. A les discos no ens ha donat ni temps perquè així com les van obrir les van tancar. I a França… recordes? Allà vam viure els nostres moments més aventurers: ens deien que el codi no era bo i que tu no servies, i que així no ens deixarien entrar enlloc. I al final hi entràvem furtius. I ara què? Estic desolat. I els que han fet mans i mànigues i trampes per tenir-te? I els que fins i tot, per haver-te, t’han falsificat? I els que amb nocturnitat s’han descarregat centenars de còpies de tu per tenir-te per si de cas. Què serà d’ells? Què serà de nosaltres? Ara he de reaprendre que la meva vida no serà amb tu, passaport covid, que tu et quedes i jo continuo més perdut que mai, més desemparat que mai, més desangelat que mai. I em demano, però algú entén tota aquesta cagarel·la? Adeu, passaport covid, ens veurem, en una altra ocasió, per seguir junts pels llocs. Qui els entengui…