Tal com veig que van les coses m’atreviria a dir que…
La foto és de… (molts) turistes a la platja. Article publicat al diari Regió7 el 7 juny de 2020
Arribaran abans els turistes que no pas nosaltres puguem anar a veure els tiets. La desescalada va per barris i ara tots, entre escaldats i porucs, abans de fer res ho consultem tot. Ep! Quedem i ens veiem? Sí, quedem. Però podem quedar? Depèn de quants siguem. Quants som? Hem de ser menys de 20 i podem ser més de 15 o això era abans? Dins o fora? Mar o muntanya? Depèn d’on tinguis el cap. Quin cap? El cap sanitari. No ho sabia, això de les regions sanitàries. Ara és tendència. A Barcelona estan que trinen. Farem una paella! Una altra? Ens hem passat el confinament fent paelles i pastissos i… ensenyant-ho tot per la xarxa. Si algú ens està espiant des d’allà on viuen els marcians es pensarà que els marcians som nosaltres. Una mica sí, amb la mascareta. Doncs fem una terrasseta. Trobo que les terrassetes, ara, estan sobrevalorades! Qui té una terrasseta, té un tresor. Però les taules només de 10. Hosti quin liu.
Ens podem moure, però no gaire. Ens podem veure, però no gaire. Ens podem tocar, però no gens. Tornem a la normalitat i no sabem si hi anem o ens hi porten. A mi quan m’hi porten, no m’agrada. Ves. La nova normalitat fa tuf de BOE resclosit. No m’agrada. Gens. Potser perquè diuen nou, però et sembla vell. Malament. Només espero que la nova tal no sigui una gran excusa per tenir-nos tal qual. Els que més en parlen, menys la prediquen. Per anar segons on ja estàvem bé en la fase 1. O a casa, res millor que a casa. Així estem quan fa poc ens pensàvem que estaríem pitjor i una mica abans del març ni sospitàvem que ara estaríem així. La cançó de l’estiu es diu Distància social i el hit més repetit és 2 metres. I ens ho estem fent a sobre. Estem, o hem d’estar, a 2 metres de tot. A dos metres de tu. Tinc ganes de veure aquests 2 metres a la platja. Al teatre. Teatre? Els primers a tancar i els últims a obrir. La cultura (sempre) pot esperar. El ministre tenia raó. Una cafetera. M’ho va dir Sílvia Bel l’altre dia, amb qui vaig compartir un Pessic de Vida online.. Va dir: «La cultura en aquest país és una cafetera, però no en tenim per càpsules de cafè. Per tant, sense càpsules, cafetera buida. I jo dic… No hi ha cafè, que, com la cultura, ens desvetlla. Potser perquè la cultura ens fa més crítics i ara no ens hi volen així. A dos metres de l’abisme. Escoles tancades i terrats oberts.
Aquesta és la foto. I al terrat, si fas una festa d’aniversari, tens una excusa perfecta per triar amb qui vols estar. Perquè no hi cap tothom. Triar és una bona paraula, trobo. Vaig a demanar un bon cafè… si pot ser.