Assegut al banc veient-la passar, la confiança

assegut al banc

Per agafar una mica de perspectiva m’he quedat…

Assegut al banc, veient-la passsar, la confiança

No sé què passarà, en quasi res del que està passant, i potser per això, abans de posar-me nerviós, m’he assegut en un banc i he decidit posar-me tranquil. De cos i ànima. Quan t’asseus tot passa, tot et passa per davant i, llevat que siguis una mica o molt estrafolari, ningú et mira, ningú s’hi fixa, ningú gira el cap caminant pensant, què hi fa aquell allà assegut? Aquell soc jo. I com que m’he assegut i estic tranquil i estic de bones, optimista fins i tot, faig un petit exercici d’oblidar-me de coses que no vull i bado i miro què bado i què sento mentre bado. Amb l’esperança que se’m posi bé. I la gent passa. I no fan gaire cara d’estar amoïnats –de veri-tat– per si votarem tal dia o tal altre ni per si els professionals del vot segueixen llançant-se els trastos pel cap. Rectifico, ells no es llancen els trastos, es llancen els plats. Que tirar-se els trastos és tota una altra cosa i requereix un art. Ho recomano, llanceu-vos els trastos amb qui us estimeu. Jo ho faig. Ella ja sap que ho faig. I fer-ho genera anticossos i molt de plaer. Des del banc veig la gent que segueix la seva vida –ho intenten– i pensen en quan els tocarà vacunar-se sense pressa. Primer als que més els cal, tothom ho té clar. Tothom excepte uns quants innombrables que juguen a les vacunes com si el pati fos seu. La gent del carrer no hi perd ni un minut en aquests. Només pensen, si de cas, que potser la justícia poètica es manifestarà, contra aquests, en forma d’efectes secundaris. Que els bombin. La gent que veig trampeja el confinament, els horaris capats, els comerços tancats, les prohibicions, els perímetres i les restriccions amb una maduresa digna d’abraçar. I ho fan perquè confien que tot anirà bé. Si, ves, però aquest confiar és d’una dimensió descomunal i fràgil alhora. La gent del carrer pot canviar, en un instant, el seu caminar tranquil de cada dia pel pas ferm de la revolta. I això depèn, només, de la con- fiança. Si la confiança es perd, els bancs no seran per seure sinó per llançar-los allà on més mal facin. La gent somriu per sota les mascaretes, se saluden entre resignats i esperançats, i la gent fa plans. Sí, tots fem plans ara que sabem que no en podem fer. No podem executar-los, els plans, però podem tenir-los. I els tenim. Els hem de tenir. I confiem que els podrem fer. I tenim tantes ganes i tanta pressa per fer-los que no ens ve d’un dia, d’un mes, d’un any. S’aguanta tot si la confiança hi és: Per això, des del banc, sense dir res, penso en els que han de mantenir viva aquesta confiança si ho estan fent, si ho estan fent bé, si l’estan generant i.. no ho tinc tan clar. Gens clar. I si en passés algun ara mateix per davant del banc on soc assegut li ho diria, ben segur. Però costa veure’ls passar. Els que manen o governen o decideixen, els que han de generar confiança, emeten descrèdit i, sobretot, trepitgen poc el carrer. Molt poc. Nosaltres, en canvi, hi vivim cada dia.

Article escrit per al diari Regió7 el 24 gener 2020.

 

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email