Diari (absurd) d’estar per casa. Escrit des del confinament. (1) dilluns 16 març 2020 DIUMENGE. Només queden 14 dies. Seran més. Tenim de tot a
Segueixo operatiu aquests dies. Com a autònom no hi tinc opció. Però per responsabilitat ho faig des de casa. Em trobareu telemàticament pel que volgueu.
Ho vam fer al bonic Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú. Li agraeixo a la Nuria Ferrer, del Celler Castell de Pujades
La sentència dels presos polítics és tan bèstia, tan injusta que de fet no és una sentència, és una venjança. Contra ells, contra tots. Contra
Posar l’art, la creativitat al servei d’emocions genuïnes, autèntiques, que traspassen – tots – els porus de la pell és, per a mi, una de les grans fites de l’art. I ” el viatge” de Tombs Creatius ho cumpleix.
Diuen que contractava a partir de les sinopsis rebudes. M’aturo. Sinopsis? Donar-ho per bo ratlla l’insult del munt de programadors professionals que conec i que, com jo, per fer la nostra feina, triar i programar, ens mirem un munt d’obres en directe. Com s’ha de fer, en festivals, fires i mostres.
Se’m acut que la performance ha estat un èxit rotund. Sense ni tan sols treure el cotxe –farcit de simbols feixistes i franquistes – del garatge, ha quedat clar que l’ombra sinistra és allargada.
a l’Auditori de BCN s’hi ha fet la gala de la nit de Circ , per mi, potser la millor gala que s’ha fet si entenem per gala una “ perfomance” atractiva, àgil i de qualitat on, per damunt de tot s’han de donar premis, embolicant-ho tot de la millor manera possible.
El viatge. I si us el trobeu en alguna plaça, en algun racó en algun indret inesperat, entreu-hi sense pensar-hi. Tres minuts no us canviaran la vida si però… us sentaran de meravella.
“Rhum” és un seriós divertimento que ens retroba amb allò essencial que només l’humor, i més encara l’humor en viu d’un bon pallasso – i aquí n’hi ha cinc! estan tots fantàstics! – ens pot regalar per fer-nos millors.
Perquè sense inventar-se res estan inventant. Estant creant. Estan proposant un joc de clown i música per, durat una hora i mitja, ajudar a viure una mica més bé. L’espectacle no té res i ho té tot. Això si, només si es prometen a si mateixos el dificil art de deixar-se anar
M’agrada el nou format de LLotja Professional que proposa la Mostra d’Igualada 2014. Taules amb cita prèvia en comptes d’estands d’espera… avorrida i incerta.
Vaig ser convidat diumenge 29 de setembre a les “ Jornades sobre les colònies Industrials de Catalunya i d’arreu” organitzades pel Museu de la Colònia
Perquè 40 anys són molts La dilatada trajectòria de l’Estaquirot és tot un exemple que, a més, els agafa en plena activitat des de tots els punts de vista. O sigui, 40 i més.
Cal internacionalitzar-se per obrir mercats, si, però també cal pensar en el mercat de casa, en el territori. I què se li ha de donar al territori? Doncs només qualitat al millor preu possible
Què passa, doncs? Senzillament que van a per nosaltres. Són tan poc eficaços que només es veuen en cor d’anar a per nosaltres, que sempre hem estat aquí. Transparents. Ubicats. Disposats. Identificats. I qui som nosaltres?
Ja poden anar fent càbales els amants de les càbales i els anàlistes sobre com llaurarem i obrirem el futur d’aquest pais i quines fòrmules farem servir per assolir la independència: A la catalana, ho farem a la catalana. I aquesta fórmula encara està per escriure. L’estem escrivint i l’estem fent.
Circ Raluy, un circ en gira, encara que girar per Catalunya no sigui fàcil
Entrades de regal a preu de pastanaga és només un missatge. Amb l’iva al 21% trontollen tantes i tantes coses que, de cop, ens mirem el carril de la ” trampa creativa” com un carril possible i ple de possibilitats
Perquè em dol? Com a ciutada, està clar. No ens agrada que la nostra ciutat on convivim sigui escenari d’incidents com els viscuts. Crec que a ningú li agrada. Com a gestor em dol perquè, els gestors culturals, els organitzadors d’actes, els dinamitzadors, els programadors de festes, concebem la Festa, sobretot, com un espai de convivència, com un punt de trobada especial en el marc d’activitats festives i culturals que, per unes hores o uns dies, alteren i transformen positivament l’espai comú de cada dia.
Julieta, t’he agafat ” prestada” la foto del teu perfil al facebook. És el que tenen les xarxes que, te’n vas, i a par de recordar-te podem trobar petjades teves per tot arreu, que tan bé i tan malament ens van a l’hora. Les teves emprentes, però, no han estat virtuals sinó reals. I a LLeida i molt més enllà, prou que ho saben.
El que té anar tard a escriure sobre algun esdeveniment recent és que, si bades, mentre t’ho penses et canvien algun responsable politic. A mi,
Reunió a l’Ajuntament. Hi som tots. I tots per parlar de circ. I quan dic tots vull dir: Cultura, Àrea de Territori i Medi ambient, Policia Local, Protecció Civil i l’àrea de Gestió i Serveis a les Persones. Tots. No hi falta ningú. I nosaltres, en aquest cas el Circ Raluy i jo. Ho ressenyo perquè la reunió és per parlar de circ i perquè en aquest país no es solen prodigar massa reunions de tots els àmbits municipals per parlar de circ.
Quan me les miro, in situ, les estàtues de la Rambla tinc clarament una visió – deformada, si, com a programador – de les que aporten quelcom artístic i de les que no. En alguns casos és tremendament claríssim. I en d’altres patèticament evident.
“ Invertir en cultura és invertir en la gent”. No puc estar-hi més d’acord. A dins el programa del FIA 2012 hi trobo, a la pàgina 15, un petit apartat dedicat – efectivament – a “ el ingenio catalàn” i en descobreixo el motiu: Tres companyies catalanes, Els “Tombs Creatius” de Toni Tomàs ( incansables constructors de magnífiques col.leccions de jocs artesanals de carrer ) Guixot de 8 i Els amics de Crusó
En uns temps de sobre-saturació comunicativa en els que tan dificil resulta, de vegades, comunicar bé i amb eficiència i saber fer partíceps els ciutadans-consumidors-clients-espectadors, la sessió d’aniversari del Kursaal és una brillant eina de màrqueting.
Tota la cultura és indústria? Un creador ha de ser indústria per poder ser rendible? Ha de ser rendible? Què vol dir ser rendible? Tots els sectors, tots, tenen valor afegit, això està clar. La diferència és que en el camp de l’art i la cultura, el valor afegit no és tan un valor, diguem-ne, afegit, sinó intrínsec.
El final m’ha agradat. La gala dels Premis Gaudí de cinema, no. Els continguts tampoc i el format encara menys. Però això ja fa temps
No sé si la Cultura, amb els seus continguts, han d’anar sempre a concurs públic? El passat estiu llegia com un Ajuntament havia posat la Festa Major a concurs públic. S’hi havien presentat diverses empreses i, deia l’Ajuntament, en la tria de la guanyadora, les arques muncipals s’havien estalviat uns quants milers d’euros. Ràpidament vaig pensar diverses coses que ara escric:
Té dret el crític a fer una crítica dolenta a partir del seu parer? Té dret a fer-la bona? Per què serveixen els crítics? N’hi ha d’haver? Cal re-inventar la figura del crític? Cal reconvertir-lo en cronista? Pot una crònica ser àcida, mordaç, dolenta o demolidora sobre l’espectacle vist? Té dret l’artista a enfadar-se? ( Per suposat que si, però, hi ha vida més enllà de l’enrabiada?)
No, no en tinc el criteri clar. Ara que el plenari quasi sencer del CONCA ( només n’ha quedat sense dimitir una representant, Pilar Parcerisas),
Fira Tàrrega. La diferència entre anar-hi o tornar-hi és gran. No ets el mateix. D’entrada tornes fet pols i en això l’edat no perdona. L’edat i que, no ens enganyem, Târrega és dur. He estat aquests dies a Tàrrega i se’m acut fer-ne un resum. Aqui el teniu, sense retocar, en directe, com ha de ser, com el teatre.
La crisi també pot ser bona. La crisi genera confusió i per evitar-la – si més no la confusió – cal pensar. Pensar abans d’actuar. Pensar abans de programar i, per tant, pensar bé per programar millor. I si per diners, millor dir, per la manca de diners s’ha de programar menys doncs es fa – quin remei ! – però el que es programa, cal programar-ho millor.
La festa és compartir i espectacle. I en aquest cas ocupar i emplenar un espai gran, molt gran, com és el camp del Barça. I amb molt de públic. I amb molt de risc. I em sembla que, aqui, el Barçano se’n ha sortit gens bé. I no ho dic per l’efecte Shakira – patètic efecte Shakira en aquest cas – però que és només una conseqüència de la falta de planificació i organització de tot plegat.
Si cal demaneu-ho als dos directors artistics de la fira – Jordi Aspa i Bet Miralta (Escarlata Circus) – que pleguen després de 15 anys d’aixecar veles i chapiteaux amb un bon ull artistic, això si, que sempre ha francesat un mica però que ens ha obert portes i més portes de bon circ i de noves maneres de fer circ de les que tant hem après els catalans. Des d’aqui els ho agraeixo i els ho aplaudeixo com cal, cosa que no sé s’estila massa.
Què passa amb la Cultura? Que els politics – locals en aquest cas – no se la prenen seriosament. No la coneixen prou, no se l’estudien prou i proven de passar amb el que saben d’oïdes. I què en saben? Una mica de subvencions, una mica d’entitats, una mica d’equipament, una mica de voluntat, una mica de participació i una mica-molt entre tots ho farem tot. La cultura se la miren com un poti poti. La culpa d’això és que alguna vegada ja fa temps algú, amb argument, va dir públicament, que la cultura ho és tot.
L’esplèndit ” La Camisa de l’home feliç” de Zum-Zum Teatre. El treballadissim “Príncep feliç” de la ” Baldufa teatre”, el fresc i vital “1,2,3 poma” dels Daromai, la brillant re-lectura de la ” Sopa de Pedres” de Teatre Nu o les desbordants ” Aventures dels gmns Garrapinyades” de Teatre Môbil són només – i me’n deixo, ho sento – només alguns noms que marquen el perfil de la Mostra del 2011
De formació clàssica i carrera en evolució i re-creació constant cap a la contemporaneitat, passant per tota mena d’estils, Carles Cases no és habitual. I veure’l tocar el piano és un gust. Veure’l dirigir l’Ensemble de músics – que gaudeixen amb ell – i amb qui comparteix absoluta comunicació és un autèntic plaer pels sentits. I veure’l a escena, buscant l’ombra escènica més que no pas el focus lluent al damunt és, simptomàtic d’un missatge personal i intransferible de qui no vol no ser el que no és.
Tots els espectacles que recomano – per vendre’ls, si puc, és clar – abans els he vist. No ho sé fer d’altra manera. De fet
Fa temps que artistes i promotors no acaben -no acabem – de trobar el punt comú. El famós ” % ” que tanta nosa fa resulta que fa nosa a tothom. A l’artista perquè li resta. Al client perquè li suma i al promotor perquè el posa en una tesitura d’endur-se una part que no li correspondria. El món seria millor sense promotors pel mig. Pot ser si.
Apostant per la retallada, els que la fan com la fan li neguen a la cultura aquest rol imprescindible – més encara en temps de crisi sistèmica – d’eix clau per fer i refer una societat que necessita la cultura per seguir essent. La cultura no és un accessori. No és un plus. No és un complement. No és valor afegit que es pugui desafegir. És quelcom vital sense la qual la resta d’esforços per redreçar economies i sistemes de producció no tenen cap mena de sentit.
Programar és un dificil equilibri de criteri, estratègia, responsabilitat i, perquè no, intuició. Aqui donem algunes ” pistes” per no perdre’s pel camí. 1-TRIAR: Valorar,
Hem creat PLANS DE SERVEIS PER A ARTISTES. Perquè? Perquè creiem que podem fer coses per a vosaltres, ARTISTES. Els temps han canviat i amb ells, també, les formes de relació entre nosaltres – promotors/gestors/facilitadors de feina – i els artistes i creadors. Els papers han canviat i cadascú ha de trobar i definir el seu. I dur-lo a la pràctica. Per això ens expliquem
El perfil digital, les xarxes, les webs actualitzades, el blog al dia, els links, els portals. el SEO,els mails… Hi ha un munt de coses a fer quan sembla que no tens res a fer. I penso en tants i tants perfils digitals d’artistes que s’han de posar al dia i reivindico – ara m’estic vénent – la meva disposició professional a prestar aquest servei. No només ara que no puc sortir, sinó després. Sobretot després. Perquè realment és un dels serveis que els “operadors- facilitadors” artistics com jo podem fer per als artistes. Vetllar pel seu 2.0.
Hi he anat a prendre mides. Cal prendre mides abans de planificar futures accions amb artistes d’aquí. Una visita que fa temps que tenia pendent. Ubicat dins un gran pavelló firal, als afores de la ciutat, el “kulturbörse” és un punt de trobada. I de negoci.
Un llegat que aquesta exposició – a l’Arts Santa Mònica de BCN – posa de manifest i en agradable evidència i que, ara que el circ a Catalunya està en plena fase d’efervescència – també institucional – recuperació, formació, creació i en ple moviment per tots quatre cantons, ens ajuda a tenir present que tenim passat.
La cultura m’interessa, l’oci m’inquieta i l’entreteniment em fa dubtar. Per això demano que els espectacles siguin bons, que estiguin programats allà on cal i que no siguin utilitzats per – només – entretenir en llocs on no caldria.
Tenim preguntes per fer-vos per si en voleu saber les respostes. En aquest post us volem dir, realment, una cosa molt simple i és que us podem donar un cop de mà en la gestió per sol.licitar ajudes. Nosaltres en diem ” Plans de Gestió”
Coses, petites i potser poc importants, que m’agraden i no m’agraden del Nadal i la cultura i els espectacles
Segurament deu ser aixó el que, realment, volia escriure. Que vaig a buscar i a veure els espectacles com el primer dia i que encara m’emociono quan noto que allò que m’estan explicant està realment bé i pot servir per a projectes futurs, per a clients de sempre o per a nous sol.licitants.
L’encertat titol ” Le sort de dudans” ( el destí de l’interior) és un regal pels sentits, per les emocions, per les coses ben fetes. I la carpa, instal.lada fins al dia 19 de desembre a la Plaça Margarida Xirgu dins la programació del Mercat de les Flors.
Sóc un mediador que pot ser-vos útil. La meva ajuda us pot ser d’ajuda. El meu criteri el poso al vostre servei. I el meu servei, amb criteri. També al servei dels clients – programadors i organitzadors que que, de vegades, saben el que volen però no saben on trobar-lo ni si el que trobaran – a la xarxa – és el que estan buscant. Sóc un aconseguidor. De projectes, de productes, de pressupostos. De gestions. Podeu comptar amb mi sense de deixar de comptar amb vosaltres. Sóc un facilitador, perquè us puc fer més fàcils les coses. Ah i a mi també m’agrada treballar ” sense intermediaris”. Directament, amb vosaltres.
La virtud d’una proposta com ” Cultura en Gira” és que serveix de Plataforma per a triar i programar. Moltes propostes que arriben amb l’afany de ser escollides. El defecte és que el procés que crida i selecciona no és clar. És net però no és clar.
I el millor de tot és que no tot, o gairebé res, depèn de mi. Escolto propostes, faig propostes i ajudo a vendre, ajudo a comunicar o dono un cop de mà en distribuir. També m’he inventat noves formes d’acord amb els artistes. He enterrat les “exclusives” , he oblidat els ” tantpercents” i no vull ser un ” representant”. No sé si m’explico. Potser no. Si és el cas, millor que ens trobem un dia i en parlem. I m’explico. I us escolto. I… qui sap.
Perquè només pots regalar les coses que tenen algun valor. I per a nosaltres, per a mi, el consulting que puc donar – o vendre – té molt de valor.
Els temps han canviat. Nosaltres també. Abans veniem espectacles, ara ajudem a vendre. Oferim criteri als programadors quan han de triar i donem eines als artistes per treballar millor.
Quines?
Tenim plans de serveis de Consulting, Gestió, Comunicació i Distribució perquè pensem que podem fer coses per als artistes. Coses que necessiten
Pep Garcia. Des 1989 que faig aquesta feina. Quina? Buscar – i trobar – petites i grans coses que portin emocions. Que facin emocionar. Que
Fem accions creatives atractives, innnovadores, boniques, reflexives, emotives. Si t’inscrius rebràs noticies nostres i així et tindrem al cas.
© La Particular d’Oci S.L. — Avís legal i Política de protecció de dades — Política de Cookies — Disseny web: Thanks Studio
