Coses que costen de paír i entendre com ara…
El positiu de covid m’ha posat especialment vulnerable, i ja em perdonaran si potser deliro i en deliri demano coses que voldria tot i que sé que són del tot impossibles, com per exemple: viure sense treballar cobrant puntualment cada final de mes. Aquest és el meu somni humit que se m’escapa, i quan me n’adono que el tinc penso que efectivament dec estar fotut perquè a ningú se li acudiria demanar això, i encara menys concedir-ho. Tothom sap que és impossible cobrar sense treballar, i que si algú gosés fer-ho, o tan sols demanar-ho, saltaria la llebre. En aquest instant salto del llit dins un petit malson! És impossible que passi, oi? Jo, com a bon autònom, fins ara he practicat la cosa que se li assembla més que és la de pagar per treballar, però cobrar per no fer-ho… Pots cobrar sense treballar i que no siguis de la família reial? No, de cap manera. L’òmicron em fa desvariejar i em calmo pensant que hi ha coses que no pot ser que siguin i que, si fossin, els nostres polítics i governants i representants serien els primers a evitar-ho, denunciar-ho. M’ho noto, em puja l’RT i em baixa tot quan dins el somni intueixo detalls que em diuen que sí, que hi ha algú a l’administració que està cobrant una pasta sense treballar, i se’m dispara el PH quan el guionista d’aquest malson que no em deixa dormir escriu que el que cobren aquests que no treballen, ho cobren de nosaltres. Bot al llit! Jo estic pagant algú perquè no vagi a treballar? Com que deliro enfilo en fila i per ordre alfabètic el nom de tots els (nostres) governants que no només han permès que això passi sinó que ho han creat i potenciat ells. Ai! Necessito una quarta dosi del que sigui per pair-ho, i com que no la tinc, deixo anar tots els insults i improperis que duc dins, dedicats als polítics i governants, als que sabien que això passava i, també, als que diuen que no sabien que això passava. No sé què és pitjor. Feien com qui sent ploure. Ja veig que no acabaré l’article. Patia de covid i ara pateixo de cobrid. En mans de qui estem? Amarat de suor calenta i freda, escolto polítics que em diuen que ara faig demagògia i que dient això alimento la bèstia ultra de la dreta i dels fatxes en general. Avís: Aquest text pot semblar demagògic i populista. Però no ho és, és realista. Si et sembla que ho és, és que hi tens alguna cosa a veure. Els nostres polítics aquesta setmana només es mereixen mocadorada i escarni, enuig, ira i emprenyada majúscula i ganes d’anar a Urquinaona a buscar llambordes. No sé què s’han pensat que som, però ells s’han pensat que «lo seu» és una menjadora on es menja a part. I ara que parlo de menjar, no sé si parlar de les dietes i les paguetes, o deixar-ho per a un altre dia. La culpa és meva per fer sempre les coses al revés: pagar per treballar, seré idiota. Vaig a buscar pagueta.
Article publicat al diari Regio7 el 23 gener 2022
La foto és de Myriam Alabreda i el de la foto soc jo (un) dia que no treballava. Però tampoc cobrava.