Com estàs, com et sents?

esquena PG

Preguntes que has de fer si de veritat vols escoltar la resposta..

Com estàs? Com et sents?

No sé com anirà la recaptació de La Marató aquest vespre. Espero que bé. Desitjo que bé. Estic segur que bé, perquè La Marató mai falla. La gent no falla mai i La Marató som la gent, nosaltres. I per això sabem, gairebé amb certesa, que això anirà bé. Molt bé. El que no va bé és la resta. El que no va bé és que La Marató hagi d’anar bé. El que no va bé és que haguem de fer aquest gest, aquest esforç solidari multicolor que diu molt de nosaltres, la gent, i molt poc del sistema on vivim. Molt poc. La Marató ho petarà, fins i tot aquest any en què la malaltia és tan invisible que de vegades no ens la creiem. No la veiem. No la volem veure. Potser no la sabem veure. La Marató d’aquest any fa molta por. Molta. Perquè la resta de Maratons tenen diagnòstic, mèdic i social, i amb el diagnòstic –o alguna cosa similar al diag-nòstic– amb l’etiqueta corresponent tot és més fàcil d’ubicar. De classificar. De derivar. Aquest any no, La Marató fa molta por perquè les malalties mentals fan molta por. Per què? Perquè no s’expliquen per si soles. Perquè qui les pateix, quan les patim, no les pots explicar amb aquella claredat meridiana dels diagnòstics tranquil·litzadors encara que siguin un diagnòstic dolent. Justament el primer que no saps i no pots fer és explicar-les. Les dus a dins, la malaltia, el diag-nòstic i el perquè. I costa molt d’entrar i conèixer. I ens fan tanta por el desconegut que ens n’allunyem. La salut mental és tan desconeguda com propera i quotidiana, i té causa encara que no en tingui. I necessitem, potser, perquès per poder entendre el què. I espero i desitjo i demano i n’estic segur que serà així perquè La Marató no falla mai, que avui, a més de fer la recaptació que ens farà més bons 10 dies abans de Nadal, La Marató posi llum a la foscor i ens ajudi a entendre i comprendre que és el primer pas per deixar de tenir por. I que un «com estàs» de vegades no serveix de res o serveix de poc, però és el primer pas que hem de fer sense por de res davant d’algú que no està bé, sinó que està malament, i que el més difícil que pot respondre és justament aquesta pregunta, i alhora, el primer que necessita saber, encara que no ho sàpiga, és que no està sol i que se sent entès en comptes de sol, i comprès i acompanyat i abraçat en comptes d’apartat i qüestionat. I que darrere d’un «com estàs» potser comença a canviar tot, perquè em demano si no és justament aquest el primer pas, el primer gest que, com a persones i com a societat, hauríem de fer per canviar algunes, moltes, coses de «com» vivim i que ens acaben fent malviure per dins abocant-nos a pous desconeguts. I tenir clar que el «com estàs?», «com et sents?», i no com a pregunta sinó com a declaració d’intencions, sempre ha d’anar acompanyat d’alguna cosa més. De moltes coses més. De totes les altres coses més.

Article publicat al diari Regió7 el 19 desembre 2021

COMPARTEIX

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email