Com si fos… el rei de la pista!

no ballin

De vegades em sento… no sé…

Com si fos… el rei de la pista!

Fes cas a la foto.  Article publicat al diari Regió7 el 28 juny 2020 ( fase represa però no es pot ballar)

Dimarts em vaig adonar que la primavera ens l’havíem perdut. Entre altres coses. Entre moltes altres coses. Estàvem tan desocupats i enfeinats respirant poc, que no ens havíem adonat que del 21 de març al 21 de juny, a més de 3 mesos, hi ha tota una primavera. Jo la trobo a faltar. Em vaig confinar amb roba d’abric i ara, quan obro l’armari de temporada, penso què hi fa encara l’abric allà. Era hivern, abans del 21 de març. Tot i que el fred va arribar després. I ara, amb la necessitat imperiosa que l’estiu no se’ns passi, no ens el prenguin, no ens el confinin o ves a saber què a causa d’una o altra fase, arrasem els carrers, els bars, la vida, no fos cas. No fos cas que, abans d’arribar octubre, ens cridessin a tots, de cop, l’alto. Tot pot ser. Però mentrestant ens llancem a la piscina disposats a practicar que nos quiten lo bailao, que la tardor pinta… pinta que val més no parlar-ne. Què hauria fet aquesta primavera? Què faré aquest estiu? Podria ser el que no he estat mai, el rei de la pista (de ball) ara que a les pistes no es pot ballar. No et deixen. Maldestre com soc amb les articulacions inferiors, sobretot si han d’anar rítmicament sincronitzades, sempre havia somniat en una pista per parlar. I ser-ne el rei. I mira tu. No demanis desitjos que se t’acaben complint. No xerris amb desconeguts, ens deien les padrines i les iaies i les mares. Van quedar curtes, i se’n farien creus. No parlis i… no ballis amb desconeguts. M’imagino tothom, davant la disco, quedant per trobar-se i conèixer-se i entaular una amistat diguem-ne validable per poder, tot seguit, entrar dins ben coneguts i poder ballar, fins i tot les arrambades, fins que l’ànima els digui prou. Fet el protocol, feta la drecera. No serà. Tindrem estiu, sí, però el tindrem estrany fins a la medul·la i amb l’ai al cor i la vista a les fases i als rebrots. I pendents, sobretot, dels asimptomàtics. Vaig pel carrer i em sembla que en veig un munt. I a les platges, i a les cales, i a les cues del súper i als xiringuitos, i als sopars a la fresca… arreu, amb aquella sensació d’estar fent alguna cosa que no es pot fer. I d’estar en perill. La màscara deu ser per això, entre altres coses, perquè no et reconeguin, perquè no et tinguin tan vist, tot i que, abans d’engrescar-me, llegeixo que una aplicació ja és capaç de reconèixer-te la cara amb la màscara posada. Casum! I trobarem a faltar, sí, les festes majors de barrila, els balls desafinats a les tantes, els correfocs i els correaigües i els castells de focs. I les taules parades per a molts perquè, des d’ara, molts és massa. I 3 és multitud. I em paro a pensar en tot, en llista, i penso que no és que res no ha canviat, sinó que és tot que ha canviat alhora. I nosaltres. I quina revetlla vas fer, tu? Doncs una que semblava que complia les normes. I amb cita prèvia. I a 2 metres. I (amb) sense desconeguts i sense tocar-se i… ara no estic segur de si era una revetlla.

COMPARTEIX

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email