No m’ho tinguin en compte si els confesso…
Converses entre la marmota i jo
La marmota em diu que per aquí ja hi hem passat, que per aquesta finestra ja hi havíem mirat i que les vistes ja no són les mateixes tot i que el que s’hi veu és el mateix que fa un any. La marmota m’avisa que ja estàvem avisats, tot i que els reflexos dels «ens en sortirem» no ens deixaven ni ens deixen veure amb claredat com és aquí on sortim. La marmota em diu que seguim en l’impàs i que això d’ara no és, encara, la nova normalitat que tant ens van predicar amb veu de míting d’hora greu. La nova normalitat no existeix, cadascú viu la seva. Com pot. La normalitat ha canviat per a tothom, tot i que és veritat que per a alguns només amb «molèsties col·laterals». I d’altres en un atzucac en forma de pou on hi ha poca llum, poca aigua i poc aire per respirar.
La marmota em diu que vam estar pendents de la vacuna, assenyalada amb el dit, però el que el que calia mirar era la vacunació. La marmota em diu, i ella de lentitud en sap molt, que la vacunació és tan lenta que posa malalt. I els de +55 vivim en uns llimbs on no vol entrar a vacunar-nos ningú. No sé si celebrar-ho o arrencar a plora La marmota ja em va dir que el programa informàtic del SEPE era una caca. Que el SEPE en si era una caca i que el Procicat ho està petant tenint, setmana rere setmana, el calendari de moviments de les nostres vides damunt la seva taula. No m’agrada estar damunt la taula de ningú. Se’t poden menjar amb patates. La marmota em diu que ja se’ns han menjat. Com que no entenc moltes coses i ja no ve d’aquí que em prenguin per boig –oju al tema, que, d’això, just se n’ha començat a parlar i el que vindrà–, m’assec al costat de la meva marmota i li demano consell per entendre el que puc fer i el que no. Si puc bellugar-me i amb qui, i fins on i fins quan. I si el toc de queda ha vingut per quedar-se i si podré anar a Mallorca si parlo alemany o si puc fer de tot mentre no faci res. Si la mascareta, si el gel a les mans, si les vacunes, si les comarques, si el comerç, si la cultura… Però la marmota només em mira, d’aquella manera que només saben mirar les marmotes, i no em diu res. Només em mira. Si et respongués, no t’ho creuries, em diu finalment. Soc una marmota. Tornem a començar l’article?
La marmota em diu que per aquí ja hi hem passat, que per aquesta finestra ja hi havíem mirat i que les vistes ja no són les mateixes tot i que el que s’hi veu és el mateix que fa un any.
Article publicat al diari Regió7 el 21 març de 2021