Coses que enyoro. No enyoro res

FINESTRA QUE ENYOREM

T’hi poses a pensar, aquest dies, en les coses que enyores i…

Coses que enyoro. No enyoro res.

(La foto, una finestra des d’on enyorem. Article publicat al diari Regio 7 el 5 abril 2020)

Si que trobo a faltar coses i me n’adono, hi penso, quan em venen al cap i soc conscient que fa dies que no les faig. El cafè del matí d’hora ben d’hora, que faig a la barra on el Joan em diu, bon dia, amic! i jo assenteixo mentre devoro −en un ritual− primer el Regió 7 i després La Contra de LaVanguardia. No és pel cafè que hi vaig, perquè el cafè me’l puc fer a casa −com faig ara confinat− és pel bon dia, amic, que em regalen i és per llegir el diari i La Contra (ep!, només La Contra, eh!) que vaig al bar. I ho trobo a faltar mentre escolto i sento que diuen que tot anirà bé i que ens en sortirem i penso, i sento, que com a himne, com a eslògan, com a mantra, com a crit de pau en temps de guerra està prou bé però no sé si és cert, perquè el cert és que això no ens ho estan fent bé i ens en sortirem, sí, però no bé sinó bastant tocats, fotuts i −molts− enfonsats. Pessimista? Mai de la vida però. Qui és que ens anima a cridar que tot anirà bé? M’agradaria saber-ho i potser descobrirem el perquè. No ens enganyem i que no ens enganyin. I per demostrar-ho, fets, si us plau i no tantes rodes de premsa. I decisions, encertades, i agilitat a l’hora de durl-es a terme. Justament dues coses antagòniques de com sol reaccionar l’administració. Ara tampoc. No me’ls crec, no me’n refio. Confinat, desconfio d’ells i de les seves capacitats mentre, econòmicament a la intempèrie −com tants i tants i tants− faig teletreball per a un mercat aturat que vol dir que no toques ni quarts ni hores ni horaris mentre aprenem entusiasmadament a comunicar- nos a distància… just ara que començàvem a aprendre a comunicar-nos de tu a tu, i en directe. Sí que trobo a faltar coses: El soroll juganer dels nens, el silenci tranquil, aquests dies intranquil, dels avis, el soroll estrident dels joves. Trobo a faltar la conversa a peu de carrer, triar restaurant per sopar, l’emoció d’aixecar el teló del teatre i decidir si escampar la boira o quedar-te a casa. Conduir, com enyoro conduir, i per això planifico escapades per carreteres impossibles quan sigui possible perdre’s de nou. Trobo a faltar ser a prop dels que no estan bé. Dels que estan molt malament, dels que pateixen, molt, i dels que ja han patit i ho han deixat de fer sense comiat. Trobo a faltar l’enrenou de passos en un pas de vianants i els riures i els somriures en una taula de grup i asseure’m en un banc i mirar-me les cares que em creuen amunt i avall sense dir-nos res però sabent-nos habitants del mateix instant. I del mateix planeta que, veient com de bé se li està posant la nostra immobilitat, me l’imagino cansat, molt cansat, de nosaltres. Ens troba a faltar? No, gens. Doncs potser que ens ho fem mirar. I no només mirar, sinó fer, si pot ser. Sí que trobo a faltar coses però el meu enyor és tan conscient de com estic, de bé, afortunat, sencer, sa, que, ho he dir, no enyoro res. Tot.

COMPARTEIX