Coses que enyoro. No enyoro res

FINESTRA QUE ENYOREM

T’hi poses a pensar, aquest dies, en les coses que enyores i…

Coses que enyoro. No enyoro res.

(La foto, una finestra des d’on enyorem. Article publicat al diari Regio 7 el 5 abril 2020)

Si que trobo a faltar coses i me n’adono, hi penso, quan em venen al cap i soc conscient que fa dies que no les faig. El cafè del matí d’hora ben d’hora, que faig a la barra on el Joan em diu, bon dia, amic! i jo assenteixo mentre devoro −en un ritual− primer el Regió 7 i després La Contra de LaVanguardia. No és pel cafè que hi vaig, perquè el cafè me’l puc fer a casa −com faig ara confinat− és pel bon dia, amic, que em regalen i és per llegir el diari i La Contra (ep!, només La Contra, eh!) que vaig al bar. I ho trobo a faltar mentre escolto i sento que diuen que tot anirà bé i que ens en sortirem i penso, i sento, que com a himne, com a eslògan, com a mantra, com a crit de pau en temps de guerra està prou bé però no sé si és cert, perquè el cert és que això no ens ho estan fent bé i ens en sortirem, sí, però no bé sinó bastant tocats, fotuts i −molts− enfonsats. Pessimista? Mai de la vida però. Qui és que ens anima a cridar que tot anirà bé? M’agradaria saber-ho i potser descobrirem el perquè. No ens enganyem i que no ens enganyin. I per demostrar-ho, fets, si us plau i no tantes rodes de premsa. I decisions, encertades, i agilitat a l’hora de durl-es a terme. Justament dues coses antagòniques de com sol reaccionar l’administració. Ara tampoc. No me’ls crec, no me’n refio. Confinat, desconfio d’ells i de les seves capacitats mentre, econòmicament a la intempèrie −com tants i tants i tants− faig teletreball per a un mercat aturat que vol dir que no toques ni quarts ni hores ni horaris mentre aprenem entusiasmadament a comunicar- nos a distància… just ara que començàvem a aprendre a comunicar-nos de tu a tu, i en directe. Sí que trobo a faltar coses: El soroll juganer dels nens, el silenci tranquil, aquests dies intranquil, dels avis, el soroll estrident dels joves. Trobo a faltar la conversa a peu de carrer, triar restaurant per sopar, l’emoció d’aixecar el teló del teatre i decidir si escampar la boira o quedar-te a casa. Conduir, com enyoro conduir, i per això planifico escapades per carreteres impossibles quan sigui possible perdre’s de nou. Trobo a faltar ser a prop dels que no estan bé. Dels que estan molt malament, dels que pateixen, molt, i dels que ja han patit i ho han deixat de fer sense comiat. Trobo a faltar l’enrenou de passos en un pas de vianants i els riures i els somriures en una taula de grup i asseure’m en un banc i mirar-me les cares que em creuen amunt i avall sense dir-nos res però sabent-nos habitants del mateix instant. I del mateix planeta que, veient com de bé se li està posant la nostra immobilitat, me l’imagino cansat, molt cansat, de nosaltres. Ens troba a faltar? No, gens. Doncs potser que ens ho fem mirar. I no només mirar, sinó fer, si pot ser. Sí que trobo a faltar coses però el meu enyor és tan conscient de com estic, de bé, afortunat, sencer, sa, que, ho he dir, no enyoro res. Tot.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis