diari ( absurd) d’estar per casa…

0#joemquedoa portada weba

Diari (absurd) d’estar per casa. Escrit des del confinament.

(1) dilluns 16 març 2020

DIUMENGE.  Només queden 14 dies. Seran més. Tenim de tot a casa? Què és tot? Em disposo a confinar-me i a treballar des de casa. Dutxat, polit, afaitat, planxat. Som-hi. Som-hi? Estic confinat però no sóc idiota. Avui és diumenge. Començaré…demà.

(2) dimarts 17 març

DILLUNS. Plou Plou fora. Jo sóc dins. No surto. Però no sé si no surto fora perquè plou o perquè no puc sortir de dins. Tot el dia. A fora plou, a dins… plou i més coses. I tantes ganes de mullar-me, de mullar-nos.

(3) dimecres 18 març

DIMARTS. Miro la tele. Hi ha algú que no miri la tele aquests dies? I estic precupat, molt, pel que veig. I què veig? Rodes de premsa amb dos hòmens uniformats davant del micròfon. Amb cara de pocs amics i posat de no saber què dir. Ja ho sé que cal combatre el virus però…

(4) dijous 19 març

CONFINATS. Mai ens haguessim cregut fa poques setmanes que aquest seria el nostre estat. Cada cop som més a casa i menys pels carrers. Diuen que acabarem tots confinats i que aquesta és la gran aportació que (ens) podem fer els uns pels altres. Ara ens cal, i molt, a més d’estar confinats, sentir-nos CONFIATS. Però això ja no depèn només de nosaltres.

(5) divendres 20 març

DESCOBRIM les cases dels que surten per la tele i xarxes i només hi veiem prestatgeries plenes de llibres i balcons amb vistes o sense. Són cases com les nostres. Vesteix molt ensenyar llibres. I els veig de mig cos en amunt, els que surten i em demano com deuen anar de mig cos en avall. En sabatilles? En pijama? Sense res? Benvinguts a la finestra indiscreta.

(6) dissabte 21 març

El moment i la situació em duen a formular-me preguntes existencials que m’ajudin a entendre, comprendre i situar el meu jo – confinat – al lloc on li pertoca. Al sofà de casa em sento filòsof, gurú, pensador desconfiat i m’ho qüestiono tot i tothom. Qui sóc? On sóc? On són tots els que no són a casa? I d’entre totes les preguntes, la més inquietant i alhora necessària: Es pot saber quin dia és avui?

(7) diumenge 22 març

ENYOREM quedar amb els amics, prendre el sol, caminar vora el mar, un vermut a la terrassa amb olives, passejar, baixar de la muntanya, una reunió, un viatge de feina, un sopar sorpresa, una cita, arribar tard, deixar els fills a escola, anar al cine, un concert en directe, emocionar-te al teatre o decidir quedar-te a casa. Entrar i sortir, és això el que ENYOREM.

(8) dilluns 23 març

Ja som conscients del que està fent per nosaltres TOT el personal sanitari? Els veig, els escolto i els noto cansats, desbordats, tristos. Indignats també. Professionals vocacionals i infinitament entregats. La realitat que viuen i lluiten ells no és gens plàcida. Aplaudir és reconèixer. Aplaudim-los, si, però sobretot ajudem-los i exigim per a ells les millors condicions. Estem a les seves mans.

(9) dimarts 24 març

T’imagines estar tancat, a casa, sense poder sortir, sense veure els amics ni els familiars que estimes, ni anar al GYM, ni a sopar, ni anar a treballar, ni poder fer plans, ni saber fins quan. T’ho imagines? Si, m’ho imagino. Tu també, oi? I… t’imagines, a més, tot això fer-se sense internet, sense wifi, sense mòbil, sense whatsapp? Noo, això….nooo!

(10) dimecres 25 març

CALMA. On és la calma? On és el silenci? El confinament ens hi hauria d’apropar però… ho fa? Volgudament ens n’allunyem tot mostrant-nos sorollosament des de casa. Gesticulant, incapaços d’estar quiets, callats. Com dient… eo! estem vius! És una eina de supervivència, ho entenc, però a costa de carregar-nos la vivència. No en sabem. No en sé. Però en podem aprendre.

(11) dijous 26 març

PREGUNTES FREQÜENTS que ens ve de gust fer-nos. Com vas? Com et sents? Com ho portes? Necessites res? Tens por? Tinc ganes de veure’t, escoltar-te, sentir-te, tocar-te. Amics de sempre o llunyans, companys de feina, veïns, clients. Tenim noms i llistes al cap. Pensem els uns amb els altres. Tenim por i tenim ganes. I ho fem. No deixem de fer-ho. No et passa?

(12) Divendres 27 març

ÀNIMS diferents, contradictoris, imprevistos. De la sorpresa a la incertesa. De l’acceleració al confinamen sobtat. De l’esperança a la indignació. De la protesta a la resignació. Del Ho vull saber tot al no en vull saber res. Cada dia un estat diferent i ànims diferents en un mateix dia. Muntanya russa. Com estàs avui?

(13) Dissabte 28 març 

FER DISSABTE. Endreçar, recol.locar, desfer-se. Canviar, millorar, deixar espai. I fer dieta de noticies, xifres, discursos, expectatives, gestos buits. Dieta vital per sortir-ne el mes sencers possible. Fer dissabte per transformar-nos. I això es fa des de dins, cap enfora. Just on som ara, dins. I fer dieta… real, sinó aquests texans no me’ls podré posar mai més a la vida.

(14) Diumenge 29 març

No fa pas massa, recordo, que voltàvem pel món i pels “puestus”. No teniem por ni potser consciència. O no ens calia. El món, gran, l’haviem fet petit i a l’abast, fàcil i a low cost. Ara el preu ens sembla car i no volem tenir un preu. I a tot això em faig una pregunta (im)pertinent i absurda que potser no ve al cas: Què fas aquest any per setmana santa?

(15) Dilluns 30 març

Si fos una sèrie.. Benvinguts a la II temporada. 2Ona quinzena. Ës la vida. Veig vides darrera els vidres i me les imagino, convivint, patint, compartint, esperant, preguntant, obeïnt. Som nosaltres. No veig llum a la finestra d’Europa. Ni ningú que ens miri a veure què (ens) passa. Darrera els vidres, comença i acaba tot. Non stop. Europa? Me la imaginava més… ( no m’ho facin dir).

(16) Dimarts 31 març

Em preparo a consciència, escalfo, m’aclimato. Mesuro la distància, la trajectòria, el vent , els obstacles a vèncer. Calculo l’hora, el temps, la ruta i controlo les emocions. Testo el pes, la forma, que no se’m trenqui, que no em segui i quan sé que és el moment obro la porta i surto. El contenidor, millor lluny que a prop, és la meva gesta. Sóc l’afortunat campió de casa de llençar les escombraries.

(17) Dimecres 1 abril

CUIDA’T molt, ens diem. És la consigna. Cuida’t molt si ets a casa. Cuida’t molt si surts a treballar. Cuida’t molt ( molt, molt) si ets metge, infermer, sanitari…. Quan diem cuida’t molt ho vol dir tot. És l’abraçada que no ens fem, el lloc on no ens trobem, el neguit, la por que tenim de perdre la salut, i prendre mal i perdre-ho tot. Cuida’t molt és el meu t’estimo en temps de confinament.

(18) Dijous 2 abril

Volem sortir-ne, d’això, però no iguals sinó diferents. Millorats, transformats, amb nova cosnciència individual i col.lectiva. Ser uns altres. Diferents de com n’hem entrat, Em miro al mirall i quen em veig em dic… potser si que les peluqueries haurien d’estar obertes. Ho necessito més que mai. M’he vist al mirall i no em reconec.

(19) Divendres 3 abril

De cop hem (re)descobert que les cases eren per viure. Sense haver-ho decidit hi hem entrat sense poder-ne sortir. Per ara. I ara que som dins mirem enfora com no haviem fet mai. Amb enyor. I passem d’estar a casa a viure-hi. Alleugerits per l’aixoplouc que ens preserva de tot. Hi has estat mai a la intempèrie? Quan t’hi sents només tens ganes de ser a casa. Com ara. Afortunats.

(20) Dissabte 4 abril

Hem desat els nens a la calaixera de jugar i estan fent tanta bondat que no els sentim ni protestar. Els que tenen nens a casa saben com de grans s’estan fent, tant, que no fan preguntes que saben que no els podem respondre. D’ells sempre n’hem d’aprendre. Mireu-vos-ho amb ulls de nen i descobrireu preguntes que ens convenen. Tant com fer que puguin, aviat, sortir al carrer.

(21) Diumenge 5 abril

El pitjor no és no poder sortir. El pitjor és no poder ser amb els que et necessiten i et volen. Fer costat, donar ànims, acompanyar els malalts i no poder acomiadar-nos dels que malauradament se’n van ni donar consol i escalf als que es queden. No poder sortir no és el que ens fa mal. És no poder fer res de tot això el que ens fa sentir impotents, vulnerables. Oi?

(22) Dilluns 6 abril

L’aplicació de salut del meu iphone diu que ahir vaig fer NOMÉS 302 passos, o sigui 0,16 kms. I em diu imperiosament que m’espavili. O sigui que avui no penso parar: De la cuina al menjador, a l’estudi, al bany, al rebedor i meta volant pel balcó. I així unes quantes vegades. El que sigui per tenir-lo content. No sabeu com es posa… No el coneixeu el meu iphone…

(23) Dimarts 7 abril

Un pensament amarg per les dones que, darrera la finestra, veuen, saben, viuen, que el perill viu amb elles. Dins. Més soles que mai, més exposades que mai. Malvivint amb la por. Vulnerables. Hi podem fer res? De de fora,mirar endins, estar a l’aguait i fer un senyal si cal. Cal. Que el confinament no sigui un infern.

(24) Dimecres 8 abril

Em llevo, m’assec, em penso i escric. Després ho envio per si potser serà llegit i prenc un cafè, el millor del dia. Com si fos un ritual. Ho és. I tot comença de nou i de vegades no comença res, només segueix, un dia més i un dia menys. I els compto i me’ls descompto i provo de donar-hi sentit fins a trobar-l’ho pensant en demà, en avui, en ara. Un nou dia, amb ritual. Quin és el teu?

(25) Dijous 9 abril

Som les decisions que prenem. I les que no. Les decisions ens fan avançar i ens fan tòrcer, també. Canviar, millorar, sempre amb risc. I no hi estem ara, en risc? Quan no prenem decisions… les prenen per nosaltres. Decisions vitals. En saben els que les prenen? Ens generen confiança? No m’agrada estar en mans de segons qui, decidint per mi. Quina és l’última decisió que he pres? I la propera?

(26) Divendres 10 abril

Voliem temps per a nosaltres. Per a les nostres coses. Que s’aturi tot que baixo, dèiem. Feiem llista de coses per fer quan tinguessim temps de fer-les. Aturar, endreçar, recomposar, remirar, estimar, pensar…Potser no sabem què fer-ne d’aquest temps aturat. Senzillament no ens ho esperàvem, no és aquest el temps que demanàvem. O si. Potser si li donem la volta precisa. El trobarem a faltar.

(27) Dissabte 11 abril

No sabem com ens ho hem fet però a casa, de cop, s’han apagat mòbils i tauletes. I la tele callada en negre. Som 4 i quatre llibres, una llar de foc i un sofà i coixins. Sona Diana Krall i llegim en silenci al capvespre d’un divendres que no sabem si és festiu, sant o confinat. I res ens sembla normal, ni per sempre. Però llarg. Moments. Segur que n’has tingut, tu. Només cal buscar.

(28) Diumenge 12 abril

Com quan vam entrar, ara que potser tocaria sortir, o no, hi ha molt de soroll a fora sobre com, quan, de quina manera… sobre nosaltres. I costa d’entendre. Mereixem quelcom més que soroll i discrepàncies polítiques. Els que treballen i han treballat de veres aquests dies ho fan en silenci, sense soroll. Per això els aplaudim. Defugim el soroll, defugim els que el propaguen.

(29) dilluns 13 abril

Cap la possibilitat que, confinat, m’estigui tornant… boig, inestable, irascible. Alterat, inquiet, enfadat…n’estic fart, vull sortir, no estic per ningú…Símptomes que haurem de considerar greus…només si perviuen més enllà del confinament. Tots podem tenir un mal dia confinat.Oi? Per això hi ha els padrins, per si això passa, dur-te la mona. O els amics, per si et cal, una abraçada.

(30) dimarts 14 abril

La meva agenda buida em recorda que alguna cosa està passant. Buida? No. Aturada. Fa dies se’m va aturar l’agenda i la de molts. I frisem per re-emprendre agendes mentre ens demanen què vol dir tornar a fer vida normal i si és això el que volem. Mirem enrere i ens costa de creure. Mirem endavan i no ens en sabem avenir i ens proposem consciència: Ens preocupa l’agenda…vital.

(31) dimecres 15 abril

Crec que el planeta intenta dir-nos alguna cosa:Aigües netíssimes, cristal.lines, fauna salvatge feliç, cels nets, floració exhuberant, contaminació inexistent, paratges de somni i bellesa en expansió. És una llàstima que no poguem sortir i gaudir d’aquest esclat que ens ofereix el planeta. Millor que no. Digueu-me perspicaç, però crec que el planeta està… cansat de nosaltres.

(32) dijous 16 abril

Coses que (em) sobren i coses que ( em) falten. Falten tests i sobra testosterona. Falten estratègies i sobren rodes de premsa. Falten mascaretes i sobren galons. Sobra orgull i falta eficiència. Sobren politics i falten tècnics cientifics ( i que no els polititzin). Sobren uniformes i falten EPIs. Sobren promeses i falten fets. I així cada dia I cada nit.

(33)  divendres 17 abril

Només demano que les velles inèrcies no hi siguin, a fora, quan sortim. I com que hi seran, demano sortir disposats a transformar-les, superar-les, canviar-les per una nova mirada, una nova acció, un nou jo que vulgui dir nosaltres. Si sortim i deixem que les velles inèrcies de tot segueixen allà on érem per dur-nos allà on no volem… haurem perdut una oportunitat que podria ser irrepetible. Irrecuperable.

(34) dissabte 18 abril

Les pors que tenim. Les que tindrem.Ens abraçarem? Compartirem taula al restaurant? Por a no recuperar platges,places,carrers. Por a viure amb mascareta. Por als malalts, o sigui, por entre nosaltres. Por a desconfiar. Por a ser vigilats, espiats. Més que ara. Por a no tenir feina, salut, perspectives… Por a poder gaudir. Tenim por al que no sabem i ara hi ha tantes coses que no sabem.. Por de tenir por.

(35) diumenge 19 abril

Esmorzem junts. Anant bé ho fem al sol. Després ens dispersem, cadascú a la seva i a les seves coses. Jo, si puc, gestiono el desert cultural. Aquests dies a casa es pinta i no volguessiu veure la moguda! Dinem d’una revolada sense córrer i les tardes, més pausades ens aboquen al vespre on procurem veure poques noticies i, això si, devorem series en familia. Em demano com deu ser el teu dia a dia..

(36) dilluns 20 abril

La vida és global, ens van dir. I ens ho vam creure. I ho vam gaudir. I explotar. Tant que fins i tot vam deixar de tocar de peus a terra fins a quedar-nos desprotegits, ara que el món global ens deixa a la intempèrie. I busquem de nou el nostre món local proper per protegir-nos i preservar-lo, salvar-nos, ajudar-nos. Tornar a la mirada local de Km0 per viure sense perdre l’horitzó global.

(37) dimarts 21 abril

La paraula del dia és mascareta. I jo de mascaretes no hi entenc. De debó és tan difícil dir amb claredat si les hem de dur, o no, si són per entrar o per sortir, si són d’un sol ús i llençar o si són reutilitzables? De debó no es pot organitzar una bona entrega? De debó no es pot garantir que n’hi ha per tothom? Ens han de protegir però, mal gestionat, generen neguit, recança. Ja he dit que de mascaretes no hi entenia.

(38) dimecres 22 abril

Just abans de despertar-me, molt endormiscat encara, em demano quin dia som. I què faré. I no ho sé. És irreal la sensació fins que entreveig la resposta…encara més irreal. Em passa cada dia. I m’adono de l’absurd del moment llarg que vivim. Et fas a la idea i acceptes que no et fas a la idea per més dies que passin. I no entens. T’adorms una estona més fins que et llevaràs, si, però no saps on.

(39) dijous 23 abril

En tancar-nos dins ens hem sentit aïllats, desorientats, solitaris. I ens hem acostumat al nostre espai i a la nostra companyia. Però estranyem fora i els altres. I estar junts. I ajudar. A fora s’obren finestres com les nostres amb mans esteses i somriures que ens vénen de gust. Així som. Així volem ser. De solitaris a solidaris. Aquesta és la gesta. I avui, un bon dia per aplicar-la.

(40) divendres 24 abril

Persones, situacions, coses que potser hem oblidat. Els refugiats, la violència masclista, la plaga de Vox, els desnonaments, la pobresa de km0, el procés, els llaços grocs… La llibertat i el dret a la intimitat. Hi són igual, però des de la meva finestra confinada no es veuen. O no els vull veure. Potser tinc més finestres per obrir i des d’on mirar i fixar-m’hi. Cuidar-me vol dir, també, no oblidar.

(41) dissabte 25 abril

Recordo el meu útim dia “normal”. Va ser un divendres de març amb cafè i reunió al Kursaal on ja ens vam asseure separats. Després dinar de feina a BCN. Érem 5, ens vam fer petons i ens vam donar la mà compartint taula en un restaurant ple. El Manel i la Margalida patien pel seu avió a Mallorca. A l’Anaïs ja li havien suspès el concert del vespre. No sabiem què volia dir confinats. Enyoro aquell dia normal. Potser perquè no sé fins quan…

(42) diumenge 26 abril

Propòsits.:No deixar coses pendents, fer-les. No tenir llistes llargues, sinó curtes. I si pot ser no tenir llistes. Viure conscient, el moment i practicar el gest individual que ens canvia. No deixar de ser constructivament crítics preservant-nos dels qui, com sempre i ara més encara, s’aprofiten de nosaltres. I que les petites coses siguin les grans perquè són majoria. I avui… aparteu les criatures que surten els nens!

(43) dilluns 27 abril

El desconfinament ens duu a un lloc que no ens agrada. És així. Un futur proper inhòspit i estrany. Distant.Volem sortir, si, i tant! però sobretot volem estar junts i tocar-nos i fer-nos abraçades si volem. No serà. Ja es veu i potser no hi ha opció. Però la paraula de destí de la “ nova normalitat”, ho reconec, no m’agrada: distancia social. És així com haurem de viure. Ja, des d’ara. Desconfinats però distanciats.

(44) dimarts 28 abril

Tria el que fas, tria el que compres, tria els amics, el destí. Tria el que gastes, tria el banc, tria donar abans que rebre. Tria el govern, tria l’alcalde. Tria exigent. Tria el que somnies, tria el que veus, tria el que mires. Tria el teu llibre, tria el que escoltes. Tria cultura. Tria on vas, tria amb qui vas. Tria les causes, tria el que estimes, tria ser feliç, tria ser conscient. Tria el que tries i quan et sembli que no pots triar, sobretot, tria.

(45) dimecres 29 abril

El que escric, el que sento, el que dic ho faig des de la sort de viure aquest malson sense malson directe. Pensament, abraçada i escalf per als que ho estan patint amb la salut. I amb la pèrdua. El meu confinament és de luxe si m’obliga només a restar tancat. Encara que sigui facturant zero… i tants amb tantes feines perdudes. Mantinc el somriure pensant en els que ara no el tenen.

(46) dijous 30 abril

Ens diuen, ens diem, que tot anirà bé. Ens en sortirem. Jo, que sóc optimista de sèrie, m’ho escolto i em dic… no sé si tot anirà bé perquè sé que tot no hi està anant. No ens enganyem. Penso que com més ens diuen que això anirà bé, menys ens expliquen “com” anirà, com ho farem i com ens en sortirem. I ara mateix és el que més falta ens faria. Per desescalonar bé, per entendre’ns. I no prendre (més) mal.

(47) divendres 1 maig

Des de fa uns dies tinc una sensació estranya, incòmoda, de voler estar sortint d’això a marxes forçades. Com si tinguessim pressa, que en tenim, però sense la certesa de tenir els deures fets. I el “professor” que ens parla no genera confiança sinó que regala confusions. Massa. I penso, ves que no ens jugui una mala passada. Encara som dins i sabem perquè som dins. Quina festa hem dit que era avui?

(48) dissabte 2 maig

És possible que avui no sigui a casa en tot el dia. Hauré sortit a empènyer el gos, passejar l’avi o comprar el nen. O potser empaitar l’avi, comprar el gos i passejar el nen. O potser córrer amb l’avi, passejar amb el gos i empaitar el nen. O potser empaitar el gos que s’haurà escapat a córrer amb l’avi de bracet del nen. O potser… ja us he dit que se’m presenta un dia molt atrafegat. I tot a 1km.

(49) diumenge 3 maig

Espontanis forçats. Així serem. Ja no actuarem com érem. La nova normalitat – el mot en si ja no presagia res de bo – no sabem com és ni què és però ens fa sentir en alerta. Quan vam entrar ens vam preguntar com sortiriem. Doncs…sense saber gran cosa però intuint-ne tantes… Sense espontaneïtat. Prenent mesures socials. Distancia social, en diuen. Ahir… vaig veure passar pel cel un avió i vaig alçar el cap. Com antes.

(50) dilluns 4 maig

Compta fins a 50 i obre els ulls. No t’ho creguis tot. No renunciis a res. Sigues tu, sigues millor. sigues nosaltres. 50 pors i aixo fins quan. La incertesa ens acompanya, la forca ens fa grans. la duem dins. 50 esperances. Fins quan, tant se val. 50 no haguessim dit mai 50. I bufem desitjos pels que ho estan donant tot. Ara és dema. Gràcies per acompanyar-me. Ja sabem què volem: companyia, abraçades, mirades, somriures, veritats… Sense tu hauria estat més difícil, amb tu que et sento a prop esta essent més bonic fàcil.

AVUI ET REGALO UNA CANÇO. I TU, QUINA SERIA LA TEVA?

(51) dimarts 5 maig

Les mascaretes ens fan perdre el rostre, el gest, el somriure. Hi penso a la cua del súper mentre m’adono que mai havia fet cua fora del súper. I a la cua torna allò de demanar tanda. Qui és l´última? Com abans. Em ve al cap slow. Viure slow, fer-ho tot més a poc a poc i, de passada, si pot ser, fer-ho amb més consciència. Però el que necessito de debó és la pelu. Ja no sóc jo. El virus m’ha canviat. Us ho podeu ben creure.

(52) dimecres 6 maig

Trobar a faltar el sentit comú. I recuperar-lo. I exercir-lo. Això que ve ara demana, bàsicament, sentit comú. I ciència i testos i vacunes sense retallar. Si, però per damunt de tot – i és gratis – sentit comú per actuar amb sentit. Si el tens pots sortir al carrer i viure ara mateix la vida. Ens cal aferrar-nos-hi esperançadament abans no ens amenacin amb el caos. No té sentit quan ho fan. És un (mal) símptoma.

(53) dijous 7 maig

10 coses que he promès durant el confinament: ser tu, les coses petites, ajudar, gràcies, abraçar més, apretar menys, viure local… eren aquestes? O eren unes altres? És que fa tants dies que no sé si era això el que sentia, el que calia. I si no les recordo, passa res? podré sortir com abans, oi? Tampoc cal filar tan prim. Confinat pots arribar a prometre cada cosa… No ens ho tindran en compte…oi?

(54) divendres 8 maig

No sé si és molt glamurós recordar que aquesta crisi sanitària i total va començar, seriosament, amb un munt ingent de ciutadans com tu i com arrassant els prestatges del paper de WC de tots els súpers. Que se’n deu haver fet de tant paper? Ara ningú gosa recordar-ho però no va ser la millor manera de començar. Espero que la sortida sigui més glamurosa.

(55) dissabte 9 maig

Prou que em costa saber quin dia de la setmana estic vivint, quin número del mes passem, i quin mes, i quants dies fa que sóc dins que ara, a més, he de saber en quina fase sóc, quina fase ve després i què no puc fer en la fase on sóc i què podré fer en la que ve després. La nova normalitat deu ser saber en cada moment tot això. Això és un “liu”. Ah! i els bars… tancats…

(56) diumenge 10 maig

Ara que ja ens estem cansant d’aplaudir els sanitaris fem el següent pas que és demanar, exigir que els que s’estan deixant la pell per salvar-nos la nostra, rebin el que els pertoca, que és alguna cosa més que aplaudiments. Si alguna cosa hem après és que sense ells no som res. Sinó, els que es cansaran dels aplaudiments seran ells. I ja sabem a qui hem de demanar i exigir, oi? Aplaudir vol dir això.

(57) dilluns 11 maig

Tornar a la normalitat que ja sabem que no serà normal. És aquí on volem anar. No me l’imagino del tot aquest lloc on anem. Els que avui avanceu fase aneu-nos explicant què hi ha, què s’hi veu, què hi feu, i com viviu. Ens preocupa el futur quan tot just no hem entès el present perquè, crec, no ens l’han explicat bé. Del desconfinament al desconfiament hi ha menys d’una fase. És aquí on som.

(58) dimarts 12 maig

Mentre cuinava un arrosset… vaig apuntar ingredients d’una recepta per quan poguem sortir: Menys por i més prudència. Confiança i responsabilitat. Exigència i empatia. Predicar i practicar. Donar sense esperar rebre. Allò petit és gran. Esperit crític amb esperit constructiu. Jo no és millor que nosaltres. Aprendre essencial i desaprendre superflu. Per cert, l’arròs, estava bonissim. Diuen.

(59) dimecres 13 maig

Recordo la “meva” primera vegada… I ara somniem amb la primera vegada que… farem un cafè, anirem a comprar roba. Me la puc emprovar? La primera vegada que dinarem fora de casa, que ens donarem la mà sense donar-nos-la. La primera sortida fora de la comarca, la primera escapada a la platja, a la feina com si res. La primera vegada que ho fem no serà mai la primera vegada però serà tan terriblement estrany que ens recordarà que, sovint, la “primera” vegada no vam estar a l’alçada. O si?

(60) dijous 14 maig

Uns amics m’anuncien que la Mel va néixer ahir. Ens dóna esperança enmig de tanta incertesa. La certesa d’un nou ésser que ve a…viure!. Què li expliquem a algú que acaba d’arribar? Si som capaços de fer-ho ens ho estarem explicant també a nosaltres mateixos. Els nascuts ara, com la Mel, ens donen llum i ens diuen que, sobretot, la vida continua. Benvinguda a casa, Mel.

(61) divendres 15 maig

Mentre espero les fases em poso filosòfic. Els pensadors sempre ho han fet així. La clau és tenir bones preguntes per fer. Les respostes, si de cas, vénen. Si busques primer les respostes i t’oblides de les preguntes… potser no sabràs què estaves buscant o perquè ho buscaves. Ja he avisat que estava filòsofic. Dec estar en fase 0 avançada. Per cert, quina mena de fase és aquesta? Potser aquesta és la pregunta.

(62) dissabte 16 maig

Preparem el manual d’instruccions… Com sortir, com saludar, com comprar, com quedar amb els amics, com estar a la feina. Amb mascareta o sense. Dos metres entre tu i jo. Fer un cafè o un vi sense morir en l’intent. Sopem? no encara. No surtis sense gel, guants, mascareta. Em deixo res? No et deixis res. Rentar-se les mans més sovint. No tocar… poms, portes, mànecs, bolis.. uf! ningú va dir que seria fàcil…

(63) diumenge 15 maig

Surto. I ganes de sortir. He estat dins mirant endins, que és el que calia i, espero, haver aprofitat el temps i l’ocasió. I surto amb tot allò que vaig dir que (no) faria igual que abans. Disposat a complir si vull sortir i viure millor del que he entrat. Nockejat primer, desorientat i amb por, després, i finalment desconfiat, si, dels que no ens han gestionat prou bé. Això no és cap novetat, però si que ara han quedat molt en evidència. I convençut que és només amb la confiança que he de sortir. Que hem de sortir. Que hem de viure. I sempre un pensament pels que ho han patit i pels que ho han donat tot. I enyoro, del que no hem tingut, només l’essencial i no un munt d’altres coses sense les quals sé que es pot viure. Durant 63 dies… ens hem sentit sols, oi? Desemparats, oi? I casa ha estat el món i agraït per tenir casa i finestres per poder mirar, enyorar, proclamar i estendre els braços amb els que practicar l’actitud vital. Abraçar, tocar, mirar i sortir amb molts manuals d’instruccions, cap certesa, i el sentit de viure intacte. I totes les ganes. Ens veiem fora i… gràcies per haver obert la teva bústia a aquest diari (absurd) i deixar-me entrar sense trucar per compartir pensaments, reflexions, mirades… La meva. Ens trobem pels “puestus”, només caldrà triar-los ara que hem après que ens cal triar més. I ho farem, oi? Res com abans i tot per viure… I si cal, pel que calgui… ja saps on sóc i com trobar-me. Abraçada!

 

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis