Dietari d’una setmana per (no) oblidar

Protesters gather at Barcelona's airport, after a verdict in a trial over a banned independence referendum, Spain, October 14, 2019. REUTERS/Juan Medina - RC1330E7CA00

He escrit mentre la setmana em passava per damunt aquest…

Dietari d’una setmana per (no) oblidar
La foto és del tsunami que va arribar a l’aeroport…

Dilluns 9.20 del matí, sentència. Allò que no volia sentir ho sento dins l’ànima. Per injust. Per desmesurat, per bèstia. Em quedo en silenci que vol dir en xoc. No és una sentència, és una venjança. La sentència suma, en total 100 anys. I jo em segueixo preguntant… i què farem ara? Crec que l’hem sabut tots, la sentència, abans que no pas ells. Venjança. Dilluns 17.00, aeroport. El whastapp, el telegram i el twitter em conviden a anar a l’aeroport a agafar un vol. El Tsunami es posa en marxa. A les 18.00 veig que hi ha molta gent amb ganes de volar i la pensada d’imprimir bitllets d’avió –falsos– per poder entrar dins l’aeroport i col·lapsar-lo em sembla sensacional. Dilluns 18.30, quan es veu que no hi ha manera mecànica d’arribar a l’aeroport (ni amb cotxe ni amb tren ni amb bus) i milers de persones se n’hi van a peu la cosa em sembla brutal. Caminant fins a l’aeroport ens porta a Honk Kong. Dimarts 09.00, violència policial. Ahir a l’aeroport va acabar malament però podria haver acabat pitjor, veig imatges dels mossos que no m’agraden gens. Gens. Dimarts 13.00, el país sembla que s’alça, això sí, entre els que pensen que no aconseguiran res i els que diuen i proclamen que ho aconseguirem tot. Dimarts 22.30, nit de dimarts. Torna a acabar en flames i el foc i els contenidors no ens deixen recordar que ahir, just ahir, va caure la sentència. Potser és el que volen. I ni el president Torra ha parlat ni el conseller Buch s’ha explicat ni ha dimitit. Però hi ha ferits que demanen a crits explicacions. Nosaltres també. La paraula de moda exportada de Madrid, de la mateixa manera que en el seu dia van exportar «tumulto» ara és «violència». Jo no he estat mai violent però em miro el que passa i no… aprovo la reacció però la comparteixo. No és violència, això, és resposta. Miro arreu i no he vist cap revolta sense aldarulls. Mentre penso això veig que m’ha caigut, de sobte, el lliri de la mà. Dimecres 08.00, comencen les Marxes per la Llibertat. Allò que ningú sabia quina magnitud tindria comença avui i no pararà de créixer fins divendres. Milers de persones creuant el país, però, com que hi ha contenidors fumejant i policies fumats, les tertúlies parlen dels disturbis i no pas sobre les sentències. I de les marxes ben poca cosa. Dimecres 20.00, això de les marxes ja es veu, ara sí, que és una operació d’una magnitud colossal. I trobo que se’n parla poc. És útil? No ho sé, porta el nostre ADN i és colossal. Passada la mitja nit, parla fugaçment el president Torra. No sé què ha dit ni per què ha sortit. I Buch, encara, no ha dimitit. Dijous a les 10.00 ja m’ho semblava però ara ja penso, del tot, que no tenim govern. No hi ha ni desgovern. Que s’ho facin mirar. És el que sento, és el que dic. Dijous a la tarda, les Marxes no paren de fer-se grans i els Mossos no paren de fer-se petits. La Brimo és un perill públic. Dijous 22.00, em torna a venir al cap l’acció del Tsunami Democràtic ocupant l’aeroport dilluns i penso que sí, que el que cal és tornar-hi. Cada dia. Cada dia. Organitzats i per torns multitudinaris però tornar-hi, cada dia. Divendres… l’arribada de les marxes ocupant Barcelona i l’aturada del país em porten a creure que el país està menys aturat que mai. Ho tornarem a fer. No tenim alternativa.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis