Ja ha passat el cap d’any. Ja he passat el cap d’any.L’hem passat fora. I no m’he menjat el raïm. Cap novetat, fa anys que no me’l menjo. Els mateixos que fa que vaig canviar el raïm per les olives farcides. La espanyola, si pot ser. No em demaneu perquè. Mai m’ha entusiasmat el ritual de les 12 campanades perquè sempre em remet a una imatge d’ennuegar-me i cruspir-me depressa i corrents 12 coses a rtime de 12 campanades frenètiques després de les quals… Després de les quals comença tot i s’acaba tot. I res. M’enfarfega. Feia molt fred i la plaça estava tremendament plena, plenissima i l’aclamat rellotge històric davant del qual érem resulta que no fa les campanades perque només funciona fins les 11 de la nit i no fa excepcions. Ni aquesta nit. Quan ho vam intuir gairebé ja era tard i el nou any era a punt d’arribar. Ho vam saber pel munt de cohets i castells de focs que ho van emplenar tot. M’agraden els focs però sempre em fan respecte, por i pànic. Per aquest ordre i tot a l’hora. Sortiria corrents sempre que hi ha foc. Quan vaig veure els focs i la multitud vaig entendre l’imponent hospital de campanya instal.lat allà mateix per Protecció civil. Per si de cas, suposo. Ens vam fer un petó d’any nou i vam caminar per carrers antics plens de gent que també celebraven allò que se celebra l’1 de gener a les 12.00. Gent, molta gent. Moltissma gent i molt fred, Vam córrer fins el pont mes famós i des d’allà, després de superar un tros llarg en contra-direcció de tothom – una maniobra que no recomano – a mig pont vam gaudir de centenars de castells de focs a l’únísom i alternats. Van ser uns instants feliços de gaudir aquella bogeria d’aquell espectacle lluminósi festiu tan bonic. Mentre gaudeixo l’instant, a Suïsaa, el foc colpeja amb la pitjor noticia que ens poden donar però no ho sabrem fins demà. Abans d’aterrar a la plaça pel ritual de cap d’any, hem escoltat bon jazz en una cava deliciosa. Va ser una descoberta casual i això fa millor el moment. No en tinc cap dubte. Vist que no m’agraden les multituds hem estat a la plaça i al pont mes multitudinaris de Praga on vam celebrar la no celebració de l’any nou. Segueixo tenint el somni humit de fer un cap d’any amb calor i clima tropical. Qui sap. Aquest any a les 6 ja sopàvem, la My havia aconseguit reservar, de fet encara no sé com, un restaurant local sense turistes on hem sopat molt bé el darrer sopar de l’any. Jo m’he begut un litro de cervesa. Txeca per descomptat.