Dilluns deixalleria. Hi vaig avui perquè és un dels dies que està oberta. I he de mirar de no equivocar-me perquè no seria el primer cop que hi vaig i la trobo tancada. Només em falta estar pendent del calendari i els horaris de la deixalleria que són fets una mica per despistar. Hi vaig perquè l’any passat ens van dir que si hi anàvem no sé quants cops l’any ens feien no sé quin descompte en no sé quin impost municipal. Ho vaig intentar. I vaig fracassar diverses vegades. Entre que el seu calendari no és el meu i la meva mala punteria i la norma que, oh si!, si vols que et timbrin el segell només ho pots fer un cop per dia ha estat un desgats d’energia innecessaris. Gràcies per facilitar les coses. Al final no he arribat al minim exigit de cupons segellats i tinc mitja casa plena de coses encara per llençar. Ja ho hem decidit, a prendre pel sac el descompte i ara aquests dies de 2026 farem un parell de llençades de tot i ens oblidem del tema de la deixalleria. Els contenidors també son un mal de cap, però ja en parlaré un altra dia. Per cert, cada vegada que vaig a la deixalleria o al contenidor dubto de l’eficàcia del sistema i que no ens enganyin. No em crec res ni a ningú en això de reciclar, dec semblar un negacionista però no. Senzillament és que no me’ls crec. Dimarts Camino. Des que fa 2 anys se’m va trencar el menisc no havia caminat. Un any esperant per operar i al final em vaig haver d’operar pagant. No els la perdono aquesta. I entre una cosa i l’altre no havia caminat. Avui hi he tornat. Per gust, per ganes, per necessitat i… perque la My m’ha estirat del braç i més. Ho he de fer cada dia. Em confesso, la setmana passada em va anar d’un pèl que no col.lapso. Però no un col.lapse d’aquells de broma no, un col.lapse de potser ja no ser en aquest mon o ser-hi però de males maneres. I m’he espantat. Quan les paraules ictus i infart et ressonen massa d’aprop et ve una sensació estranya, molt estranya. Glups! vaig dir. La culpa és de la pressió. De la hiper-tensió per ser exactes. He intentat passar d’ella i.. Garcia, amb la salut no es juga. M’he de mirar les coses d’una altra manera. Sembla un clàssic. He tingut un ensurt i m’he espantat de debó. Allò que la hipertensió és una malaltia invisible ho havia processat sense creure-m’ho. Anar tirant. Un maldecap horrorós de dies i dies de maldecap em va dur primer a que la doctora m’encarregués un TAC, que me’l fan d’aqui a uns dies. I va ser en aquest tràngol que em vaig mirar la pressió i… 170-120 es veu que no és un bon resultat. És una bestiesa i el color vermell de la xuleta que tinc amb els diferents nivells de pressions i el seu significat ho deia ben clar: Si ha arribat aqui Crisi hipertensiva, emergència mèdica. Perdó? A mi? Només diré que ara porto dies i dies que busco aplicacions per poder-la controlar sense haver de mesurar-la com s’ha fet tota la vida. Després de navegar molt arribo a la conclusió que, ara per ara, només pots mirar-te la pressió com s’ha fet sempre. Manualment i sense pressa. He canviat l’agenda i la primera cosa que faig cada mati ja no és el cafè. La màquina de la pressió i jo tenim una petita trobada cada dia d’hora ben d’hora. També he canviat el ritme, la dieta, l’esport. Tot menys deixar de fumar que segueixo sense fer-ho. És el que té ser no fumador. És veritat que m’he espantat. Espero que em duri. Espantats fem bondat. Per això els governs ens volen espantats. He de mirar quins pensaments tinc que no em facin pujar la pressió. I no sé si també hauré de vigilar què escric. Això no. Dimecres Fàbrica. Faig una visita a la Fàbrica Nova de Manresa,. Si, aquell macro projecte que el govern de la ciutat venera i predica de sol a sol. Al maig hi fan un esdeveniment i avui fem visita tècnica tots els implicats per veure el què i el com. Des de dins la fàbrica nova es veu en un edifici que hi ha al davant el que va ser el pis dels meus pares i el balcó i per tant casa meva de tota la vida. . Quina sensació tan estranya. Mentre mesuro i ens mirem l’espai de la Fàbrica he fet un viatge mental i emocional a la meva infància on, des del balcó, tota la vida m’he mirat la Fàbrica Nova funcionant a tot drap. Dijous 2 pianos. Vaig a Vic. Demà divendres els pianistes Carles Cases i Manel Camp estrenen un concert a dos pianos. I avui fan la pre-estrena a Vic, al taller botiga Pianomet, del Jaume Norberto. Hi vaig pels pianistes, és clar, per la relació que he tingut i tinc amb ells però també, o sobretot, m’ha fet gràcia anar a la pre perque és a casa del Jaume qui acaba sent l’alma mater del projecte perquè ell és qui posa els dos pianos grans cua. És un gran tipus el Jaume. De treballar junts ens hem fet amics. Ens vam fer amics una matinada de dissabte després d’un concert a Les Vesprades de l’Alzina que ell va arribar intempestivament tard a recollir el piano i jo em vaig quedar a esperar-lo. Ah! el concert a quatre mans i dos pianos de Manel Camp i Carles Cases és deliciós. Han trigat molt a fer res tots dos junts però crec que era, és, el moment.
Aquesta setmana se’m ha fet molt més curta i sobretot molt mes llarga. Estic en plena negociació amb la tensió.Vaig a mig gas, el cap no em deixa pensar i el cos em reclama explicacions. Potser que els les doni. Ah! se’m havia passat per alt una confessió imprescindible. La crisi de la tensió neix perque, ara fa uns mesos vaig decidir, unilateralment, prescindir de la 2ona pastilla diària que m’havien receptat-obligat per controlar la hipertensió. O sigui: Culpa meva. I ara sé que si la tensió no em mata serà la My qui em matarà per haver-me-la jugat. M’ho ha dit d’una manera inequívoca i clara.