Dilluns 5 és nit de Reis i passen els Reis i això vol dir cavalcades. Fa fred i plou i també hi havisos de neu i aigua neu. Però els Reis vindran, segur. Manresa, històricament, no se’n surt amb les cavalcades. Per més que ho intenta el resultat és quelcom molt lluny de la màgia del Reis. S’ho proposen però el resultat és un despropòsit. Molts anys de despropòsits. Aquest any però la cavalcada ha re-eixit i al meu parer enfila el bon cami. Felicitats. Sempre he pensat que no ha de ser massa dificil: · 3 Reis amb sèquit i comparses amb regals, carbó i caramels. Quan el guió és bo i està escrit, no cal sortir del guió. Me n’he mirat moltes de cavalcades. Fins i tot algun 5 de gener, en una mateixa tarda, m’havia mirat 4 i 5 cavalcaldes diferents. Us en podria dir un grapat de coses bones i dolentes i si n’he recomanar una, tot i que fa de mal fer, diria que el moment de la calalcada d’Igualada on els Reis, amb escales, pugen als balcons i entreguen regals és absolutament màgic. Tornant a la de Manresa, si m’ho demanessin els diria: L’arribada pel pont vell és bonica, si, però condiciona molt el recorregut posterior i penalitza els horaris. Si volen mes detalls del què en penso i del que faria, ja em trucaran. Mentre em miro la cavalcada penso en els meus dos fills que ara ja són grans i em surt de dins un record i una enyorança de Rei, de pare i els envio un missatge privat per whatsapp a cadascun, No hi ha res com la nit de Reis quan tens nens petits i això dura per sempre. També penso que quan et divorcies amb nens petits, la nit de Reis pot ser molt dura si no pots estar amb ells. Això també dura per sempre. Dijous 8 de gener. He anat al barber. Ho poso fàcil: a màquina i tot a l’1. Encara no m’he atrevit a fer-ho al zero però crec que un dia arribarà. El meu barber no parla català i gairebé ni castellà. Però ens entenem. A ell li fa gràcia que parli en català tot i que constato que d’entrada no m’enten de res. Crec que sóc l´únic client que li parla català. També podria ser que fos el seu únic client aborigen d’aquí. A mesura d’anar-hi la conversa és fa una mica mes fluida i, bàsicament ens somriem. El primer dia vaig notar que em mirava amb cautela. L’altre dia quan em veu entrar em diu: Hola, I com és que amb totes les festes que has celebrat aquests dies no has vingut a pelar-te abans? .I trobo que té raó. Us diria el seu nom però ara m’adono que no el sé. He de pensar a demanar-li. Divendres 9 de gener anem a teatre. Què passa quan vas a teatre a veure una cosa que “triomfa” molt i que resulta que a tu no t’agrada gens? A la My, tampoc. La Perla 29 ens fa ” Natale in casa Cupielo” a la Biblioteca de Catalunya, un espai magnific i, francament, no ens agrada gens. Però gens. Aquest text d’Eduardo de Filipo per mi ara no té cap sentit. Ni de l’humor. Se’ns ha fet insofriblement llarg. Una vegada una companya de professió va dir-me: “De tu, Pep, he après a marxar dels teatres”. I és cert que, sobretot en fires i festivals la meva obsessió era seure en algun lloc de la sala d’on pogués marxar, si calia, sense molestar ningú. L’altre dia, de la Biblioteca de Catalunya, haguessim marxat. Però no podiem. M’havia refiat d’en Filipo, de la Perla 29 i de totes les crítiques i no havia calculat bé. De vegades penso que hi ha públic molt entussiasta. Massa. Res a dir. Només ho he dit. Diumenge és 11 i és especial però això ja ho explicaré un altre dia.