El meu país és Alcarràs
Em sap greu arribar a la conclusió que arribo però..
Entro vençut, i el que és pitjor, resignat, al cine. M’assemblo a la família Solé a qui encara no conec però amb qui conviuré la propera estona. Quan entro dins la sala, mentre els nens protagonistes ja estan engrescats en les seves lluites enjogassades, jo encara soc mentalment en la lluita que he tingut a fora just abans d’entrar. He demanat per la responsable dels multicinemes Odeon de Vilanova i la Geltrú i m’hi han dut, i ella, que m’ha atès darrere el taulell de les crispetes, m’ha dit amablement, això sí, que havien decidit projectar la pel·li amb subtítols en castellà en atenció a la gent que potser els trobaria a faltar. No m’ho puc creure. És en aquest punt de deriva que es troba el meu país respecte de la llengua. Que facin el que vulguin, encara que a mi no m’agradi, però que ho anunciïn, li he dit, ja que ni el web dels multicines ni una cartellera oficial de la Generalitat que he consultat abans d’anar-hi no en deien res, dels subtítols. No entenc a quin país visc. Alcarràs m’ho recorda, visc en un país de perdedors. Un país de lluitadors que no només no vencen, sinó que just lluiten i al final es deixen vèncer… Vençuts. Conformistes malgrat tot. Resignats. Així em sento ara mateix dins un país que per no saber ni guanyar no sap ni guanyar-se el respecte i que a l’hora de la veritat hem d’ocupar el nostre temps mendicant victòries com que una pel·li en català la puguis veure i viure només en català a casa. No m’hagués pensat mai que ho veuria. Que ho viuria. I que a un munt d’estructures públiques i privades del meu país ja els vagi bé que sigui així. De fet, sóon ells que trien per naltros, cagun tot, que dirien a Alcarràs. Podria haver marxat i no entrar i no enfadar-me i no escriure aquesta crònica, que també hagués estat una opció. Però he triat perquè no em penso resignar. Alcarràs és un bon retrat d’un poble i d’un país. Em quedo amb els nens, somniadors i lúcids, i amb les àvies, autèntiques com ningú, i amb el realisme que transmeten tots els personatges d’aquesta escena entre préssecs que retruny al cap tot o que –ho puc dir or? – no m’emociona del tot, la pel·li. I ja no sé si ho puc dir ara que tot el país va ple d’elogis a una pel·lícula que està ben feta i que amb l’Os de Berlín sota el braç emplena cinemes en dimecres. I això m’agrada i m’agrada molt, i molt content d’haver-la vist i de veure que al meu país es fa cine com aquest i la gent corre a veure-la també en dimecres. Ara toca Alcarràs! I vinga tots a veure-la, i això és bo sempre que no caiguem en allò dels vençuts de fer-ne sempre un gra massa. Del bo i del dolent. La normalitat és no haver de caure en això. No em trec els subtítols del cap i tot el que això significa, que no és bo. Gens bo. És un mal símptoma. Em sap greu i sobretot em fa una mica de por, molta por, que el meu país sencer sigui una mica Alcarràs. O molt.
Article publicat al diari Regió7 3l 8 maig 2022