El meu veí nou, Novell
Al meu barri…
Surto del despatx per anar a comprar, passo per davant del mecànic que sempre està ple de cotxes i per davant del bar que ja no em saluda perquè no és obert, perquè el va tancar i no hi va poder tornar. Arribo al súper i, davant, agrupats en uns bancs d’aquests unipersonals hi ha un grup de paparazzis. Ho sé pels trabucs de càmera de fotos que duen. Esperen. El súper és davant l’edifici on viu qui fins fa ben poc fou bisbe de Solsona. No sé si encara ho és d’emèrit, com l’altre emèrit, i ben mirat m’importa ben poc. M’importa gens, això és el que volia dir perquè a diferència d’ell que va decidir ficar-se a les nostres vides i més aviat contra les nostres vides, a mi em sembla genial que ara s’hagi aparellat i més encara si s’ha enamorat i estima. No el perseguiria mai, però si me’l trobés a la cua del súper on sóc ara i tinguéssim una conversa de veïns li dirà: Jo soc el mateix i tu has canviat tant! I ara què? Com ens ho mengem el que ens feies combregar amb patates? Tens un problema veí Novell, i segurament és de consciència que, ara per ara, resols amb el silenci. Un silenci que no sé si és teu o te l’han imposat… Però sàpigues que, si el que deies quan ho deies des del púlpit feia mal a molta gent, el teu silenci també en fa. I a diferència del que tu feies quan predicaves, els que sempre hem estat al carrer, potser t’entenem, més o menys, i potser et comprenem, més o menys, però sobretot et deixem fer en llibertat. I tant me fa si ara corres o t’escorres. Aquests dies, per feina, pujo sovint a Solsona, si vols els dic alguna cosa de part teva. Ho estan esperant, saps? Ho han trobat a faltar. Ves que quan en vulguis parlar –perquè vols o perquè ja et deixen– no sigui massa tard. Ah! I pels nous veïns que tens ara no pateixis, és un barri tranquil, aquest, on anem a la nostra i no volem soroll. Hi ha de tot, les botigues són de bon tracte, en algunes em diuen que ja hi has estat, i no et perseguirem. Fins i tot et diré que no em sembla bé que et persegueixin els mitjans, però vés, tu eres tan implacable que ara… Tot torna. Aneu-vos-en en pau… És curiós. Una frase que deus haver repetit tantes vegades des de l’altar i que ara la necessites més que mai per estar tranquil al menjador de casa. Com a veí del barri pots fer-ho. Com a bisbe, has molestat, renyat, imposat tant i tant a col·lectius de persones que tu trobaves esgarriades i que assenyalant-les les feies encara més vulnerables i clar això, sap greu dir-t’ho, però ja no té arreglo. Ho saps, oi? Cadascú deies tu des del púlpit, porta una creu. Jo no hi crec. Tu si, si més no això ens deies. Tu sabràs quina és la teva. Si necessites pa o sal, ja ho saps, a disposar, veí novell. El teu regne potser sí que, també, és d’aquest món.
Article publicat al diari Regió7 el 19 setembre 2021