El Procés, la sèrie que (no) estic veient a Netflix

el proces

I mira que m’agradava…

El Procés, la sèrie que (no) estic veient a Netflix

He desconnectat i ho segueixo tot a distància com si fos una sèrie de Netflix. Si m’hi fixo, m’adono que en alguns capítols hi surto jo. I gent que conec. I els paisatges sempre em són propers. Aleshores aixeco el cap i apujo el volum de la televisió per seguir bé alguns detalls d’un guió que cada cop m’interessa menys. Sé que soc dins la trama, però m’ho miro des de fora i he demanat que em molestin poc o gens, que no m’emprenyin ni em venguin motos ni fum ni samarretes. I que si necessiten res de mi, sigui en capítols determinants, d’aquells que et fan perdre el món de vista, i que em tindran sempre a punt. Sinó, mentrestant, que no hi comptin. Com a gairebé totes les sèries que ens arriben per plataformes via terra mar i aire, la sèrie del procés és massa llarga. O massa curta, segons es miri. A les sèries bones les primeres temporades, són d’infart i adrenalina i amb alguns canvis de guió que em van tenir alçat molts dies fins la matinada. Però després –i ho deuen fer per amortitzar el producte– ho allarguen com un xiclet d’aquells que s’allarga però no s’enganxa enlloc ni té gust de res. Hi estic subscrit, encara, però ja no soc Premium, ni col·lecciono samarretes ni cap dels ginys que van traient al mercat. Ni de conya. Aquests dies tèrbols de setembre s’ha reprès la temporada, disculpeu-me però ja he perdut el compte i no sé ni per quina van, i en els tràilers previs que ens van passar a principis d’estiu ja vaig intuir que els guionistes van perduts i els actors –i actrius– no estan ben bé en el seu paper. Cada cop menys. Han canviat «protes» i a mi no em fan el pes. El 2017 ha fet molt de mal i des d’aleshores res de res o ben poca cosa. Aquesta setmana que just acaba avui i per a la qual els guionistes havien avançat teca de la bona ha resultat ser desastrosament decebedora. No sé què els passa, no saben ni escombrar cap a casa. Un mal guió fa molt de mal i després de les primeres temporades on –recorden?– el relat era el punt fort, ara sembla que no sàpiguen ni balbucejar què coi som, on coi anem i com és que no ens posem d’acord si resulta que ja estem d’acord. La resposta és clara i dolorosa: no estan d’acord ni en tenen ganes. Això darrere m’ho han xivat, però no els faré spoilers. No cal. Mentre començo avorrir-me més del que em puc permetre faig el que es fa en aquests casos: agafo el comandament i busco històries millors. I sé, en busco una de concreta, però encara no la trobo. La del bisbe es veu que encara no l’han fet, però deu estar al caure. I vés per on quan acabo de buscar i escriure m’adono que si avui és 12 ahir devia ser 11 i mira, ves per on, ahir era diada i no vaig anar enlloc. No sé on tinc el cap. Aquí és on soc.

Article publicat al diari Regió7 el 12 setembre 2021

La imatge que acompanya és de la revista El Jueves.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email