Els pets de les vaques
Tot va començar amb…
Per si ho han oblidat, tot això va començar amb els pets de les vaques. Quan tots dúiem unes modèliques vides sense reparar en «gastus» i llançant tot allò que ens feia nosa a qualsevol marge i embrutant i plastificant tots els marges possibles del planeta deixant empremta de cada petjada humana, per la tele ens van dir que la capa d’ozó es foradava i el forat es feia gros per culpa de les vaques. Els pets de les vaques feien forat. Putes vaques vam pensar aleshores! I tots, clar, vam girar-nos cap a les vaques mirant-les amb cara condescendent de pocs amics com dient-els-hi: Home, vaques, no està gens bé que ens feu malbé el planeta a cops de pets. Guardeu-vos-els que ens esteu foradant l’ozó i escalfant el planeta i al final tindrem tots un disgust per culpa vostra. I les vaques van seguir rumiant i nosaltres també. Rumiant convençuts que les vaques eren les culpables i nosaltres l’amo del tros. I que amb el tros podíem fer el que volíem. Com així hem fet. Després ens van dir que els aerosols també foradaven i vam pensar que, home, potser en fèiem un gra massa de posar-nos tanta laca. I vam associar que els aerosols s’assemblaven als pets de les vaques. Putes vaques. I així hem viscut alegres i destralers fins avui en què comencem a pressentir que estem deixant de viure per començar a sobreviure. I que el planeta, a la seva manera ens posarà a lloc, que vol dir, fora. Fora de combat. Potser sí que va de veres això. Això del canvi climàtic ha estat el gran tema de conversa dels darrers 10 anys. I ha anat guanyant posició al rànquing de converses preferides de sobretaula i fins i tot a l’ascensor. Fa anys que sabem que el canvi climàtic vol dir que canviarà el clima i per això cada dia engeguem la tele per escoltar amb atenció les explicacions d’en Tomàs Molina mentre intentem no despistar-nos amb les seves americanes estretes. Però no ens l’hem cregut gens ni mica. I ara què? No ha ni començat setembre – ui! Quan arribi setembre!– que ja ha començat el festival de dalt. Les tempestes, o com es digui això que fa aquests dies, ens recorden a cop de pedra que el canvi no s’escriu en futur sinó en present i que la vida ja ens ha canviat i que no hi ha escapatòria. Ni córrer. I que amb els pantans buits i els cels carregats d’aigua i vents amb mala llet enyorarem en pocs dies que bé que vivíem fins ara, contents i alegrets amb les nostres quatre estacions i els nostres quatre canvis d’armari. I que vivint frenèticament com hem viscut els darrers cinquanta anys, estem arribant allà on (no) volíem. Mentre miràvem les vaques, ens pensàvem que el canvi afectava el clima i no a nosaltres. i resulta que els rucs… no eren les vaques, som nosaltres.
Article publicat al diari Regió7 el 4 setembre 2022