És de l’ombra que parlo avui…

images

I això que volia parlar de la llum però…

És de l’ombra que parlo avui…

La foto diu que encara n’hi ha que no ho han entès. Res.

Article publicat al diari Regió7 el 15 desembre 2019

De llum. L’article que anava a escriure anava d’això de llum. Potser de llums de Nadal. I de tot allò que ens volen transmetre. En canvi no el puc fer. No el vull fer. Parlaré d’ombra. De penombres. No em surt una altra cosa. Aquest vespre, dijous per al lector, quan m’hi posava, a escriure, he sabut de la tercera violació a la ciutat. La segona que coneixem en la mateixa setmana. I massa en poc temps. I aquesta a dos carrers a prop meu. A sota de casa. A dos car-rers d’on visc, treballo i escric. El meu barri, els meus veïns. Un carrer que em repasso de dalt a baix quasi cada dia perquè hi busco aparcament. Al mig de la ciutat una noia jove ha estat agredida sexualment. No tinc paraules, tinc sanglots per dins. I la proximitat, en aquest cas de veïnatge –com sempre sol passar– ens fa estar més a l’aguait, més implicats, més estranyats. Més interpel·lats. Què coi està passant? Què coi estem fent els homes de la meva ciutat, del meu barri, potser del meu carrer. O més igual d’on siguin aquests indesitjables. Què estem fent els homes? No s’entén res i s’entén tot. Però no ho sabem explicar. Ho veuen per què no podia parlar de llums, avui? És l’ombra de les dones agredides –sexualment en aquest cas– que ens ho entela tot. I de l’ombra més vergonyant passem a la llum mediàtica de tots els focus que, una altra vegada, enfoquen aquí on vivim i fan posar de tots colors la ciutat superada per uns fets repugnants que ens col·loquen, exposadament, en una tessitura incòmoda, inexplicable, inacceptable. I que hauria de ser irrepetible. I ara què? Ens manifestem? Ens concentrem? Ho repudiem tot? Sí, tot a l’hora, i junts, per descomptat, i també hi caldrà alguna cosa més. No? Alguna cosa profunda i clara hem de poder començar a fer perquè tres joves dins un cotxe aparcat en un carrer «normal» de la ciutat no es converteixin a la una de la matinada en bèsties i droguin i violin una jove que passava per allà anant cap a casa. A prop de casa. I bé haurem de fer alguna cosa profunda i clara i que, al mateix temps, no ens abarateixi el somni de viure en llibertat i sense por, i que no ens dugui, cecs per la por, cap a un entorn només policial i que no ens faci desistir de creure que és possible erradicar-ho. Perquè aquests 3 joves que ara mateix no sé qui són, són coneguts d’algú, són familiars d’algú, són treballadors d’algú, són… dels nostres. Encara que formin part de la nostra part fosca, la nostra ombra. De fet, són la nostra ombra, que no ens deixa veure i viure en la llum. Del que avui parlo és d’ombra. De l’ombra que ens apaga quan les dones, sí o sí, tenen por o por. Només por, cada dia més por. I això no ho podem consentir. A l’ombra de la por no s’hi pot viure. Traguem de l’ombra tot aquell que s’hi vulgui recrear, malaltissament, per abusar, agredir… De l’ombra hem de passar a la llum. Si ens resignem a malviure dins l’ombra que ens imposen els indesitjables, les dones hauran perdut l’esperança. I nosaltres també. M’hi nego.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis