És de nosaltres, dels de comarques, de qui parlen

tifa

No sé si em fa gràcia però…

És de nosaltres, dels de comarques, de qui parlen

La foto és d’una tifa, de vaca. Molt de comarques. Article publicat al diari Regió7 el 5 gener 2020

És de nosaltres, de qui parlen. Dels de comarques. De nosaltres i dels nostres cotxes atrotinats convertits en bombes d’intoxicació massiva que esperneguen cada cop que –els de comarques– intentem treure el nas pel voraviu de les rondes –les seves–, no fos cas que acabéssim entrant dia sí dia també. És per nosaltres que declaren, als quatre vents, les zones ZEB, zones de baixes emissions contaminants, perquè saben que, quan hi anem, els fums els pugen. No els nostres fums, els seus. És a nosaltres a qui assenyalen maldestrament com si no volguessin deixar-nos entrar per terra, mentre per aire i per mar i per xemeneies la contaminació i els fums i el CO2 se’ls beuen de gust i per força a galet i fent senyals obscens –no es poden fer d’una altra manera– que encara en volen més. Els agrada, es veu, la contaminació tan pura i directa a raig. No com la nostra, la que els duem els de comarques que hi baixem a comprar i feinejar sols o en família i sempre, sempre, és un clàssic al qual no pensem renunciar, fent-ho polits i nets i planxats, que és com els de comarques baixem a la capital, mal que ens rebin com si no ens volguessin rebre. Passin però no ens facin malbé res. Tot i que ens necessiten i no ens ho diran mai. És a nosaltres que ens reclamen dur, al parabrises del nostre auto o al front, adhesius de ser més o menys embrutadors. Etiquetes ecològiques ens diuen, els mateixos que després pugen i els molesta la tifa de vaca de comarques. És a nosaltres que ens miren de reüll quan hi baixem, per grat o per força però sempre, sempre, maltractats per unes carreteres espantoses, uns transports públics de pena i unes combinacions públiques que no et conviden a res més que intentar canviar la vida per no haver de baixar mai més al cap i a casal. No baixar-hi mai més, si pot ser, i esperar… això sí… que siguin ells que pugin fins a nosaltres, fins a comarques, que tastin el pa que s’hi dona en un país malgirbat, i pitjor construït, on pel sol fet de ser de comarques ets, no en tinguin cap dubte, de segona en un país que sembla de tercera. Ara que ja no ens hi podem quasi ni apropar, deixem que siguin ells que no tinguin més remei que venir i esperem-los per rebre’ls com cal, als de la capital. Això si gosen arribar i no s’espanten pel camí. Potser ni el trobaran. I que consti que no tinc res en contra dels seus habitants, però s’estan posant tan i tan pesats amb això d’entrar i sortir sense molestar –com si fos possible– que em venen ganes, moltes ganes, de veure’ls embarrancar pels nostres racons impossibles, sense wifi, sense cobertura, sense dobles carrils, i asseure’m i guaitar-los còmodament des d’una gandula i veure’ls passar i pujar dient «kamaku, kamaku», quan realment estan patint per dins perquè la natura rural de comarques els supera i saben que «aquí», a comarques, ells no podrien subsistir ni un sol dia.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis