Estació de busos… help!

bus

ESTACIÓ DE BUSOS… HELP!

Entro. Potser no hauria de fer-ho, però sense pensar-m’ho dos cops, ja soc dins. Encara sento una certa remor del brogit de fora, però quan he traspassat la porta aquí pràcticament no se sent res. La deixadesa no fa soroll. Però m’esgarrifa un xic. Necessito, com sigui, un bitllet per al pròxim autobús que em durà al poble i m’han dit que aquí l’aconseguiré. Però aquí vol dir «aquí» Dins l’estació de busos de Manresa. O el que queda d’ella. El passadís és buit i llarg i mal il·luminat. Ni un rètol que m’indiqui ni un senyal de taquilla. Hi veig bancs per seure, alguns de trencats i alguns d’ocupats per gent que hi dorm. No fa bona olor. No em fa bona espina. Dins meu sona música de por i un advertiment que em diu que no hauries d’haver entrat aquí, foraster. Des d’una finestra que dona a un bar que també dona a fora veig cares d’algunes persones que prenen un refresc, un cafè i un entrepà. I totes tres em miren entre porugues i admirades. «No ho facis, no ho facis. Surt!» Llegeixo als seus llavis, «de l’últim viatger que va gosar entrar aquí dins… no se’n va saber res més». Jo persevero, i m’endinso en una sala que, en el seu temps, devia ser la sala central de taquilles, però les que veig em semblen tancades, però em sonen abandonades i un rètol m’ho diu tot: «Horari bitllets…» i no es llegeix res perquè s’ha esborrat pel pas del temps. Aquí s’ha aturat tot, fins i tot el temps i la vida. Dos senyors em miren asseguts en unes cadires d’espera, però en el seu rostre veig que no esperen res. Fa molt temps van esperar un bus, però potser ningú els va vendre mai un bitllet. I ara ja no els cal, el seu trajecte potser acaba aquí. Em miren, però no em diuen res. Veig rètols de poblacions i companyies de bus que em sonen d’abans, i uns horaris escrits en paper de rutes que ja no existeixen. Si no puc comprar bitllet, no podré marxar, i potser no podré sortir d’aquí. M’esgarrifo per dins. Ressegueixo un passadís central que sembla que m’ha de dur enlloc i, efectivament, em duu enlloc. Sales que van ser consigna, espais que van ser oficines, i vàters que van ser vàters. I ara tot són racons de pols i alguna cosa més. Sento alguna veu, però no veig ningú. Presències. Hi ha algú? I de cop ni ganes ni esma de continuar buscant no fos cas que trobés. Vull sortir d’aquí però ni això sé fer ara mateix. Help! Ara mateix l’estació de busos de Manresa és un dels llocs més inhòspits insalubres i deixats de la mà de Déu a la ciutat. Diuen que ara la reformaran i jo penso, ni parlar-ne, el que han de fer és cedir-la a la Manresa Film Office perquè la llogui per a pel·lícules de terror i crims i escenes de mal viure. Ho petaran, ens la prendran de les mans per rodar. En molts quilòmetres a la rodona no trobaran res d’igual.

Article publicat  al diari Regió7 el dia 26 gener 2025

La foto és de Mireia Arsó

COMPARTEIX