Oposicions a la corda fluixa…
La funambulista de la setmana es diu Laura Vilagrà. La consellera de la Presidència. La nostra d’aquí. Els ulls de més de 13.000 persones, i les seves famílies, estan posats en ella a veure si cau, o no. I més de mig país, també. El puff monumental amb què el Govern ens ha regalat les orelles amb el caos patètic de les oposicions és dels que no s’obliden. Ni s’oblidaran. La incompetència és mal viscuda i es paga. Sobretot si a algú li va la feina. I aquí els hi va a molts. Sí, per això s’expulsen les puces del caos perquè el caos sigui d’ells. De qui és competència aquesta incompetència sideral? Des del primer instant ja es va veure que hi havia mala peça al teler i que la peça era grossa. Com que no hi estem acostumats, quan Laura Vilagrà va demanar perdó, ja es va veure que la cosa era greu de debò. La bola s’ha fet grossa, no perquè es fes grossa a poc a poc sinó perquè ja era grossa d’entrada. La Laura ha intentat suavitzar la bola de Nivea fent caure, primer, una directora general que passava per allà. Mentre escric això ja s’han confirmat dues coses: que les proves es repetiran totes i que a tots els pagaran, els indemnitzaran per la mala estona perduda. I tot això ens ho explica, en petites dosis, la Laura des de damunt la corda de funambulista de la setmana. Quan ens diguin el preu de la «indemnització» riurem, per no plorar. Ai, la corda. Aquí patim especialment perquè no ens agrada veure patir algú que coneixes i aprecies, però estimada Laura –«estimada Laura» és un títol de cançó, oi?–, doncs això, estem patim veient com pateixes i fas piruetes explicatives per explicar com pots allò inexplicable. Perquè això de les «opos» ha estat inexplicablement de traca i mocador. Fent servir el mocador, com en èpoques pretèrites es feia voleiar des de la grada cap a la llotja per fer saber, als de la llotja, que la gent estava emprenyada de debò. I perquè externalitzar no vol dir rentar-se’n les mans. Els 13.000 ara són opositors de veritat, que vol dir que estan en contra i els que ens ho mirem des de baix, des de la barrera, entenem que no es pot entendre l’espectacle maldestre que s’ha muntat. Ni repetint, ni indemnitzant ni multant l’empresa que ho ha fet com el cul no serveix per reparar el mal d’imatge i deficiència de tot. Un puff és un puff i aquest és dels que fan història. Continuarà. Si caus de la corda pots prendre mal, ja se sap. Sense caure, de vegades, també.
Article publicat al diari Regió7 el 7 maig 2023
La foto li vaig fer fa uns anys a l’artista de circ i funambulista Dimitri.