El final m’ha agradat. La gala dels Premis Gaudí de cinema, no. Els continguts tampoc i el format encara menys. Però això ja fa temps que em passa. Perquè el sector de les arts acostuma a no encertar-la a l’hora de fer les respectives gales de premi. És curiós que el sector que hauria d’estar més ben – intrínsecament – preparat per a fer un esdeveniment acabi fent uns productes que, vistos per la tele, no s’aguantin ni amb pinces. I en directe e, temo que tampoc. A mi em fa rumiar. No dic que sigui fàcil, no ho és. Però potser, precisament, perquè no ho has d’encarregar a ningú sinó que el que està a dalt fent-ho és algú que ben bé podia ser a baix, veient-lo, acaba generant un excés de confiança d’auto-complaença que, al final, es paga. Car. Si he de jutjar per la gala, el cinema català no està bé de salut. I sé que no és cert. Si els del cine només són capaços de fer “allò” que jo vaig veure per la tele i vaig seguir esbufegadorament pel twitter, no és, gens, un bon senyal. Que ho encarreguin a algú, si us plau. I que s’hi mirim una mica – mlt –més. Però si la gala, ni de principi al final no em va agradar, sí que el que m’ha agradat és el segon final. Resulta que després d’uns monòlegs d’encàrrec per fer bullir el personal en general, el que m’ha acabat agradant – molt – és un petit, concís i espontàni monòleg no pre-encarregat del conseller Mascarell. A qui tampoc li ha agradat gens, gens, gens, gens, gens. Fins a 5 cops ho va dir. Acostumat com estic a estar sovint en contra de polítics que no saben el que diuen i menys el que es fan, celebro la reflexió valenta i sincera del conseller de Cultura. La seva ha fet bona la gala. Tenim, per fi, una bona reflexió per compartir, per discrepar. Per enriquir-nos. A la gala li ha fet bé, si, però al cine – català – no. Ara mateix, entre el desastre de la gala i el brillant final de Mascarell, quasi ja no recordo cap dels guardonats. Excepte Pere Portabella. Justament l’altre bon discurs de la nit. Una nit de poc… gaudi.
A la foto, l’estaueta dels Gaudi. He estat a punt de posar-hi el mitjó d’enTàpies però hagués semblat burleta. A mi el mitjó – i l’obra de Tàpies – m’agrada i fa pensar. I no és de mal gust.