He trobat un cotxe que no buscava. Ajudar es posa bé…

DINS PK

Em va passar dimarts per la tarda…

He trobat un cotxe que no buscava. Ajudar es posa bé

Tarda de dimarts, són quasi les 5 i ja he aparcat el meu cotxe a la planta -5 del pàrquing d’Althaia. Enfilant cap al vestíbul, mentre espero l’ascensor per pujar, un home em ve de dret. És gran, molt gran. I això com es fa, ara? Em dona el tiquet del pàrquing. Du mascareta i només li veig els ulls i entenc que no m’ho està demanant, sinó senzillament implorant. En una mà el tiquet i en l’altra unes monedes. M’agafa tan de sorpresa que només tinc temps a prendre la bona decisió, que és fer-li cas i ajudar-lo. Li ensenyo on és el caixer mentre ell segueix ensenyant-me tiquet i monedes. No el sé fer anar, em diu. En el moment que li prenc el tiquet dels dits soc conscient que l’home està a les meves mans, i quan instants després li agafo curosament les monedes de la seva mà estesa per pagar al caixer, sé que estic a les seves. En aquell moment ja estic/estem contravenint tots dos totes les mesures anticovid. I jo que anava al metge perquè em remirés un turmell! Pago i li torno canvi i tiquet. El canvi me l’agafa però el tiquet no. Mirant-se’l, em diu: i ara què faig? Agafar el cotxe i sortir, responc. No sé on tinc el cotxe… Ah no? No, no sé on soc. On l’ha aparcat? Aquí, només entrar. L’acompanyo, doncs. Quin cotxe du? Un Clio negre. Això està fet, em dic. Però a la planta -5 no hi ha cap Clio negre. Ho constato després d’haver repassat tota la planta. Jo busco, i ell també, i ens trobem mentre ens perdem. I ara què? Aquest cop no ho diu ell, ho dic jo i m’ho dic a mi mateix. I ara què? El teniu aquí? No ho sé, l’he aparcat només baixar la rampa. Osti osti osti..! Ara és ell que ho diu, no sé si ho diu per mi o per ell. Mirem altres plantes. I l’home, gran, molt gran, es deixa fer. Baixem i pugem plantes però ni a la -4 ni a la -3 no hi ha cap Clio. Soc jo qui fa la pregunta estúpida. I segur que el teniu aquí el Clio? I ell m’ensenya el tiquet. Jo començo a fer tard al metge i l’home gran comença a patir. M’ho diu: això no pot ser, i a més no em trobo gens bé. No pateixi, li dic, mentre el que pateix soc jo. Aquest Clio el trobarem. És fàcil extraviar un cotxe dins un pàrquing i no cal tenir més de 80 anys per no trobar-lo. I a mi m’ha passat un munt de cops. O sigui que m’arremango (més) i em perjuro que trobaré el Clio mentre l’home ja no se separa de mi ni un instant. A la darrera planta que visitem i on tampoc hi ha el Clio, veig la llum quan més fosc ho veia. El prenc i me l’enduc de nou a l’ascensor. Ho hauria fet d’una revolada però el senyor no està per revolades. Pugem on hi ha l’accés i on «només» poden aparcar els metges i allà, mal aparcadíssim, ell hi veu el cotxe. L’ha entaforat al primer lloc que ha trobat. I no se’n recordava. Se li encenen els ulls quan s’apressa al seu auto. Es gira, respira i em diu.. gràcies, gràcies, gràcies! M’abraçaria, està a punt de fer-ho però no ho fem. Només ens mirem i me’n vaig. Ell també, feliç dins el seu cotxe. I ara soc jo que vaig tard. Ah! per cert, no era un Renault Clio, era un Renault Mégane. Soc un crac, he trobat un cotxe que no buscava. Em miro l’home de qui no sé ni el nom: això també és ajudar i es posa bé. Soc jo que li dec la tarda.

Article publicat al diari Regio7 el 27 setembre de 2020

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis