Hola, pixapí. Sabiem que vindries…

pixapi-web

Arriba el cap de setmana i sabem que no ens fallaràs…

Hola pixapí. Sabiem que vindries.   

Em consta que els alcaldes del Berguedà s’estan reunint aquests dies per fer front a la pandèmia. Fa dies que al Berguedà van de cul. I no només al Berguedà, qualsevol lloc no poblat i amb massa boscosa es converteix en objectiu cobejat. Percebo inquietud i no pas per una plaga nova que ens amenaci els de comarques. I més els de territori amb bosc. I més encara els de bosc amb bolets. Com totes les plagues, tornen. I a la tardor, més. Parlo del pixapí, espècie que mai es trobarà en risc d’extinció. No us el definiré, tota descripció semblaria exagerada però em quedaria, segur, curt en molts aspectes. I tots en coneixem més d’un. Sabeu de qui parlo. Sabeu com es mou i sabeu on va i d’on ve. El pixapí necessita sortir, esplaiar-se, esbravar-se, deixondir-se i en la seva dèria es torna perillós. Frisa per sortir i frisa per venir i els bolets el tornen boig. En la seva dèria animal de cap de setmana el pixapí serà capaç de tot. Trepitjar tots els ter-renys, mal aparcar per tots els marges, saltar-se tots els senyals, traspassar tots els filats i conquerir cada pam i cada fita com qui conquereix l’espai. I sempre sorollosament. El pixapí en acció s’encoratja. S’encoratja quan hi ha cues, quan hi ha tanques, quan hi ha verd… i primer és aixafar, trepitjar i després preguntar. Per les seves empremtes el reconeixereu. Van en grup, en colla o en família, però van sols cistella en mà. Ho saben tot però no reconeixen res. I res els impedeix res. Aquí aparco, aquí esmorzo, aquí embruto, aquí rastrejo, aquí deixo rastre i ja em buscaràs, però no em trobaràs. Llaunes, plàstics i tota mena de residus de casa duent la seva signatura però no són el pitjor de tot. El pitjor és el rastre inequívoc del seu pas maldestre, cridaner, desharmònic i baladrer. Els que macus, els guais, els xaves, els mira-tu, els coronels tapioques, els que m’ho-sé-tot, els decatlhon d’estar per casa. Els nadius se’ls miren entre atemorits, curiosos -mira que es fan mirar sempre-i expectants per si en poden treure d’ells algun negoci. No sol passar, sempre acostuma a ser un mal negoci. Aquests dies de tardor i bolets el pixapí s’encoratja, ho ensuma, ho vol o desitja. Es desmesura per collir, caçar, arrencar i endur-s’ho a casa delerós com un trofeu que el calma. Però el pixapí mai no es calma, per això desentona sempre en ambients rurals que viuen a un altre ritme i respiren un altre to, en què el pixapí sempre «canta». El pixapí entén la transhumància com una necessitat vital només de cap de setmana, activitat per a la qual es transforma totalment i perillosament i en què es concentra, sobretot, pensant sempre en la tornada segura al cau metropolità abans de la posta de sol que hi ha sempre abans de les cues de diumenge a la tarda. Quan se sent encarat a la C-58, i d’altres, respira alleujat per fi, confiat, de tota l’aventura viscuda, sabent-se ignorant de tota l’empremta, petjada, deixada al seu pas. No els oblidem, no passen mai desapercebuts, els pixapins, per cap contrada.

Article publicat el 18 d’octubre de 2020 al diari Regió7

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis