HOUDINI

Avís: Aquest no és un article polític. Un cop aclarit això segueixo. No sé si els ho havia dit mai, però soc un fan absolut i declarat de Houdini. I dijous vaig pensar en ell. Em fascina Houdini. D’origen hongarès Harry Houdini (1875) va ser un artista, il·lusionista, acròbata que es va fer famós pels seus increïbles i impossibles números d’escapisme a la vista de tothom. Com s’ho feia? Dijous pocs minuts després de les 9 del matí, de cop, va néixer la sospita que algú s’havia escapat. Ho seguia per ràdio i ràpidament ensumar que alguna cosa passava. I vaig parar l’orella. Reconec que feia dies que em feia càbales i apostes a mi mateix i de cop ho vaig veure clar sense veure res. Houdini es va fer famós per escapar-se de dins de cel·les custodiades i també, era el seu fort, deslliurar-se de manilles, cadenes, sogues i camises de força. Ja els he dit que era acròbata, oi? Fins i tot s’escapà d’un vagó de transports de presoners siberià. El que compta, en els il·lusionistes, no és el que fas sinó com ho fas i aquest com, sol ser a la vista de tothom. A 2 /4 de 10 que el president Puigdemont no era allà on se suposava que havia de ser ja era un fet tot i que al mateix temps només era una sospita. La incredulitat juga sempre a favor dels il·lusionistes. Com que és agost i queda entre nosaltres els confessaré, sense permís dels molts mags i il·lusionistes amb els que he treballat, que la clau és fer el que vols fer just quan tothom està pendent d’una altra cosa. Sembla fàcil i realment és molt fàcil. Houdini no en tenia prou i sempre aspirava a més en el seu afany d’escapar-se de llocs insòlits i impossibles, per això el seu número d’escapar-se de dins d’un bidó tancat ple d’aigua va ser un dels més aplaudits. També dels més arriscats. Si no sorties t’hi podies quedar. No en va tenir prou i va «perfeccionar» el número suspès cap per avall en una cabina de ferro i vidre tancada i plena d’aigua. Només calia no respirar. A 3/4 de 10 la notícia ja era tan incrèdulament certa que tothom se’n feia creus. El president Puigdemont havia anunciat que apareixeria, sí, però no havia anunciat també la seva desaparició. Cop d’efecte. Vist i no vist. A mi la desaparició em va fer passar el matí pensant en Houdini. Tothom pensant en com de difícil seria aparèixer a l’hora anunciada – caminant a bon pas i amb les mans a les butxaques – que ningú, ningú, s’havia plantejat per un instant que el truc no era aparèixer sinó desaparèixer. I tot en qüestió de minuts i a la vista de tothom. Del que significa i del galdós paper dels Mossos ja n’han parlat i escrit d’altres i de si el gest és útil o és només estètic políticament no m’interessa ni és el meu camp. L’espectacle, m’interessa l’espectacle i el cop d’efecte. Ho he trobat sensacional. Porto anys venerant Houdini per la seva capacitat de fer veure que feia l’impossible i fins i tot he dit en més d’una ocasió que s’hi pogués m’agradaria sopar amb ell. Com que això ja no és possible perquè Harry Houdini va morir a Detroit el 1926 als 51 anys (no busquin com va morir perquè s’enduran una petita decepció) potser que m’anoti el president Puigdemont com a candidat per sopar un dia amb ell i parlar d’il·lusionisme i escapisme. A això encara hi soc a temps. Al capdavall, tots dos fan servir la mateixa tècnica, desviar la (teva) mirada per fer el que no veuràs i no t’esperes. Cap on miràvem tots dijous?