I que cadascú escrigui com bonament li plagui

maquina

Vaig tenir un crush, pillat, i la penya es feia, amb mi, un fart de lol. Deien, però a mi no m’ho deien, que anava semat. Jo me’ls mirava, a tots, i pensava, random, ho trobo random, però, wtf, feia el visto i tirava milles. Per si de cas, mentre seguia penjat d’ella vaig decidir, unilateral, fer ghosting. I durant uns dies, ni piu. Mutis. No hi soc. Vaig flipar de com de bé s’està fora de les xarxes però, osti! costa molt. Per si de cas i no recaure vaig posar xofa a l’auto i vaig pirar lluny. Un tros lluny. I des d’allà, és clar, vaig stalkejar tothom a veure què feien, què deien, que respiraven. Fail. No ho facis això de pirar sense avisar, et quedes fora i si no hi ets, fins i tot la Bae pot passar de tu. Fail. No ho tornaré a fer. Si de cas miraré de tenir swag i obriré pel whats a algú que fa temps li tinc l’ull.»

Avís per a lectors, tot i que aviso tard i potser no han arribat fins aquí. Perquè no han pogut. I ho entenc. Per llegir el primer tros d’aquest article cal tenir, al costat o ben a prop, un jove. Anava a dir un jove digital, però no ho dic. Tots els joves ja són digitals. Un jove d’entre 13 i 23 anys. I com que es comuniquen per xarxes ho fan amb un llenguatge propi. Amb paraules pròpies. Bé, justament pròpies no. Tot al contrari, per la xarxa arriben mots, paraules i expressions amb les quals pots arribar a substituir bona part del llenguatge. M’agrada? No, és el que hi ha. I jo que encara preservo l’hàbit i la mania de posar els accents diacrítics. Soc neandertal. I deu ser per això que no entenem els joves. Parlen de manera estranya, els seus escrits són incomprensiblement rars i van tant a la seva bola que encara no han descobert que no ho és, de seva, la bola. Per això i perquè nosaltres oblidem, com a mínim tres o quatre cops al dia, que vam ser tan rars i tan joves com ells. Com a mínim. Sense la seva ajuda, la dels joves, ja els aviso, no l’entendran. I jo no els penso ajudar.

I per què ho faig, això? Home, trobo que està bé començar curs nou amb una primera lliçó impossible d’aprendre perquè, no ens enganyem, els que tenim una edat ja no l’aprendrem, aquest llenguatge viral. I si fem l’esforç de fer-ho serà en va. Quan l’haguem après ells ja l’hauran canviat de nou per un altre. De fet, el que penso és que no cal aprendre’l. Ni tampoc caure en la temptació de, per revenja, utilitzar davant dels joves el nostre llenguatge que en algun moment va ser transgressor…

Escolta tu, col·lega, tronxo, estaquirot, se me’n refot un ou que estiguis tou. O torrat. Obre’t i no em ratllis, mamon, que sense tu estava prou bé. I no em cardis la tarda que tinc altres plans que mocar-te el moc. Que et moqui la iaia, si de cas, i que et cremi un ciri i si te’n vas bon vent. I fone’t ben lluny que em fas grima. Ho has pillat?

Article publicat al diari Regió7 el 15 setembre 2019

La màquina la vaig ” retratar” a l’hotel Cal Majoral de l’Espunyola. ( Berguedà)

COMPARTEIX