I si pot ser no malbaratar el temps. No malbaratar-nos

la llum del desig

La mort m’ha dut a fer una reflexió sobre.. la vida

I si pot ser no malbaratar el temps. No malbaratar-nos

La foto  és una mica de llum i la vaig fer a Lluèrnia ( Olot). Article publicat al diari Regió 7 el 23 febrer 2020

a taula. Mentre m’assec i em poso a escriure això no sé quants cops he parat, ja, la taula. I l’he desparat. Seuran a taula? No, no vindran. La famosa taula de negociació no serà una taula per negociar res. Serà, és, una taula per jugar. Mal rotllo. I ara juguen tres, que són més que dos. Perquè ara, mentre els dos d’aquí juguen entre ells a veure com s’hi posen i qui s’hi posa més bé o amb quin perfil, els de Madrid fan veure que, ara sí, els interessa ser-hi. Només ho fan veure. I ho fan veure perquè saben que a l’altre costat de la taula no hi haurà ningú. No els interessa per a res, la taula. No soc un il·lús, és estratègia. També per als d’aquí. I no m’agrada. No m’he fet un fart de sortir al carrer, de cantar Els segadors i de dir que els carrers seran sempre nostres, d’aplaudir els tractors i els bombers per mirar-me ara l’escena de la taula com qui es mira un vodevil. Posats a triar m’agraden més les escenes de llit, on, com a mínim, si hi ha marro, és de bon veure. La Llum. Té nom de dona, la Festa de la Llum de Manresa d’aquest any. Des de tots els punts de vista. I m’agrada. La Llum en mans de dones té una altra textura. Uns altres matisos. Una altra mirada. Un altre to. Convé que passi i ens convé, més encara, que segueixi passant. I aprendre’n, també. Que no sigui llum d’un dia. Una llum, aquesta, per deixar-la encesa quan acabin les festes. Una llum, aquesta, que no cal apagar. La vida. He vist com s’apagava la vida d’un amic la setmana passada. I com s’apagava en total consciència i serenitat. I pau. I com ho compartia. Ha estat commovedor per a tots els que hem viscut com se’t apagava la vida, Josep M. Aloy. I veient com de «fàcil» ho has fet i ens ho has fet, m’adono que és certa aquella idea que les coses «fàcils» són les més difícils de fer. Ens costa. Ens consta. I ser-ne conscients i saber estar a l’alçada. I quedar-nos aquesta última llicó teva de vida davant la mort és la primera cosa que ens pot ajudar a viure, a seguir vivint la nostra, amb més plenitud encara. Però tu has estat un gran mestre i t’ha estat més fàcil ensenyar. I no sé si nosaltres en sabrem, d’aprendre. I no m’estic posant transcendent, que tu no ho voldries, però… hi ha res més transcendent que néixer i morir? Doncs sí. Segurament totes les coses, les petites coses –i algunes de grans– que podem fer entre una cosa i l’altra. Totes les que fem, cada dia rere cada dia. Cadascú se sap les seves. Cadascú les tria. Cadascú les fa. Se m’acut que la clau de l’èxit vital és triar bé. I rectificar, si de cas, quan convé. Que de vegades convé. Que sempre hi som a temps fins que ja no hi som. Això sí, i si pot ser, que no sempre és fàcil, no malbaratar el temps. No malbaratar-nos.

Que ningú apagui el llum i, pel que fa als de la taula…, quan hi siguin i s’asseguin i s’entenguin (o no) que ens avisin. Mentrestant… ens dediquem, ja ho saben, a viure.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis