Insulta’m, però insulta’m bé

insults

No sé què fariem sense els insults. Això si…

Insulta’m però insulta’m bé

M’agrada insultar. Ho reconec. I m’agrada triar, escollir bé l’insult adient i dir el que toca quan toca. Després d’insultar et quedes, per dins, estupendo. A gust. Buit. Eixamplat. Insultar és un art, encara que sembli només una falta de respecte. Que ho és. Però és que quan insultes ho fas precisament per faltar el respecte a algú que per a tu no en té. No en té en aquell moment, en aquell instant. Perquè insultar és d’instant. Si insultes i allargues l’insult en el temps et converteixes en un galifardeu. És un insult, galifardeu? No ho sé, però sé que no sona bé. Quan et diuen galifardeu se’t posa malament. El meu jo arrauxat, després d’un insult, respira cap endins i es meravella de la capacitat i la potència d’un sol mot sortit de mi mateix. Escric d’insults mentre llegeixo que no sé qui ha fet un rànquing dels insults predilectes dels espanyols. Els 3 insults preferits dels catalans són: «gilipolles», «imbècil» i «cabró». M’agraden els 2 darrers. «Gilipolles» sempre m’ha semblat un insult de curt de mires. Potser perquè penso que no sé què hi pinta la paraula polla aquí. O potser és gili el que em distreu. Però les 3 paraules són potents, concises, incisives. Les pots dir d’un cop de veu i sense entrebancar-te. Quan dius «imbècil», si carregues fort en la «è» oberta i l’allargues com si t’hi arrepengessis, la paraula és brutal, i «cabró» té una forma d’arma llancívola que, quan t’ho diuen, et fa mal t’ho vegis venir o no. Jo, quan dic cabró ho dic amb la boca ben ben oberta i mantenint-la preeminentment alçada per tal que la paraula arribi com més lluny millor. Com si la llancés. No m’heu vist a mi dient cabró. De l’estudi aquest em crida l’atenció que l’únic requisit per escollir insults sigui que han de ser insults d’una sola paraula, i és per això que han triomfat, també, «tonto», «idiota», «capullo». De totes maneres no hi estic ben bé d’acord perquè els millors insults estan fets, sí, d’una sola paraula llarga que ha resultat de la fusió indestriable de diversos mots que la fan mortalment infal·lible. Així, en el meu repertori hi tinc en llocs preeminents i a punt de fer servir paraules úniques com filldelagranputa, capullodemerda, tontolcul, i una que faig servir només en cas de vida o mort que és mecagunelsteusmorts. Alguna vegada m’ha tret d’algun embolic, això sí, me n’he ficat en algun altre. L’estudi parla d’un ús irregular d’alguns insults com «guarra», «subnormal» (en aquest soc taxatiu, i si algú el diu, opto per fulminar-lo directament amb alguna cosa més que paraules) i un que, per respecte professional, no tolero a ningú i que és «pallasso». No fotem. Tinc insults argumentats per combatre’l, aquest. I el que més m’agrada de tot plegat és veure com una paraula eminentment despectiva com puto s’ha convertit ara mateix en la reina del jardí. Abans era per insultar, però ara, en canvi, si ets el puto amo és que ets un crac. Doncs això, gràcies pel piropo i insulteu però trieu bé l’insult, que en aquests moments pandèmics i de gestions tan denostrades trobo que, en general, insultem poc. I malament

Article publicat al diari Regió7 el 17 gener 2021

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email