Jo no m’ho prendria de broma, ans al contrari. M’ho prendria seriosament, prendria notes de les queixes, i el que és més inusual, posaria mans a la feina per fer-les. Dilluns passat la plataforma de la gent gran de Manresa van tallar el carrer més cèntric de la ciutat durant 15 minuts per sentir unes reivindicacions que, quan les escoltes, et poses de part seva immediatament. Bàsicament, demanen més places de residències, que es millorin les que ja hi ha i, sobretot, que es construeixin lavabos públics a la ciutat. De les 3, dues em van tocar molt de prop fa uns anys i no hi vam ser a temps: Les residències, públiques, pels pares no van arribar i ells van marxar per sempre. A mi, com continuï amb aquesta dèria d’anar fent anys, m’acabarà tocant en uns anys i, si la cosa no canvia, el panorama continuarà essent magre com fins ara. No vull ni pensar-hi. No cabrem enlloc i no ens voldran enlloc. Ara m’estic posant melodramàtic, sí, però és la realitat. No és una societat per a vells, la nostra, i això els vells ho saben i ho pateixen de primera mà. Caldrà més residències i caldran nous models d’habitatge per tal que no calguin tantes residències. El futur va per aquí, per canviar les formes de viure. Però això, als que ara ja són grans i a punt de ser vells, no els ho expliquis que ells, el que necessiten i ho necessiten ara està molt clar, i per això setmana rere setmana es planten davant l’Ajuntament, i per això dilluns, educadament i pacifica, van tallar el carrer. Hauríem d’estar amb ells. Per altruisme, per solidaritat i, si ho voleu, només per egoisme. El que aconsegueixin ells, serà per tots. I si no apunten a recolzar les dues primeres peticions, no crec que tinguin inconvenient en apuntar-se a la tercera: Lavabos públics. La gent gran demana lavabos públics. I si els demanen deu ser que no n’hi ha. Tota la vida he viscut consternat per uns lavabos fètids que hi havia a la plaça Sant Domènec. Després els van modernitzar, però són pocs vàters per a tanta ciutat. Fa uns mesos, els nostres activistes de la tercera edat ja van fer una performance instal·lant un vàter gegant – d’attrezzo davant la casa gran. Era impossible no entendre la petició. Però sembla que no s’ha avançat. Servidor ha perdut el compte de quants cafès i aigües sense gas ha demanat per poder entrar en un bar amb l’excusa de pixar. Confesso, i això no ho havia confessat mai que una tarda d’apretón vaig entrar dins una de les funeràries no per donar el condol sinó per trobar el lavabo. Va ser un gran moment. Volem ciutats amables i netes i pràctiques i acollidores. Demanar que poder pixar o cagar nio sigui un problema potser no és demanar massa. Jo no m’ho prendria de broma, els nostres grans, jubilats, tenen tot el temps per dedicar-lo a demanar coses justes i no sembla que tinguin intenció de deixar de fer-ho. I de grans, anant bé, ho serem tots.
Article publicat al diari Regió7 el 2 febrer 2025. Imatge creada amb IA.