La (des) confiança

#laculturaessegura

Un sentiment que no vols però quan el tens, no hi pots fer res. Parlo de…

LA (DES) CONFIANÇA 

Article publicat al diari Regió7 el 19 juliol 2020

Tenir confiança. En mi, en tu. D’això es tracta. Quan vam estar tancats tants i tants dies vam confiar que això passaria i que l’estiu trauria el cap i s’enduria el virus i ho recordaríem tots tot com un malson en passat. Però de la confiança vam anar passant al desig, a les ganes, a la necessitat. I de la necessitat, a l’ànsia. I és estiu i és aquí on som ara. I no sabem on som. Ansiosos. El virus s’ha endut, s’ha anat enduent progressivament o de cop, un munt de coses molt nostres. I, aliat amb la pèssima gestió política, el virus s’ha endut, essencialment, la confiança. La confiança en els grans temes i, oh!, també en els petits. I aquí ja toquem fons. No en tinc jo, de confiança, ara mateix. No em refio de tu. Ni tu de mi. I si no portes mascareta i si em toques, menys encara. Em malfio. Tot i que em moro de ganes de tocar-te. No ens refiem l’un de l’altre, per si de cas. No ens refiem quan ens diuen, des de qualsevol roda de premsa… anem!, ni tampoc quan ens diuen… tornem! Ni quan diuen que hem d’obrir. Ni quan ens fan tancar. No ens refiem de nosaltres ni d’ells perquè no tots ho fem bé i ens passem el dia esbrinant de qui ens podem refiar. De qui? Algú em diu: no passa res. Dona’m la mà. Algú em diu: amb el que està passant ni vindré. Encara que sigui fora, encara que hi hagi distància. Por. Quan no hi ha confiança arriba la por. Qui és que ho fa bé? Qui és que ho sap? Qui és que no té interès per una cosa o per l’altra? No tinc confiança en els (pocs) testos perquè no hi ha demà. Ni en els rastrejadors –no sé què és exactament un rastrejador. Han decidit explicar-m’ho tan i tan bé que no s’entén. No ens refiem dels interessos que no sabem, no ens refiem dels ERTO que no s’han pagat ni dels paquets d’ajudes que són lletra petita per no dir que són fum. No ens refiem de la justícia quan veiem que va de part. I no sabem de part de qui però no és de part nostra. I m’arrapo desesperadament en cos i ànima als que surten, entenimentats, i gosen expressar dubtes i, més que engaltar respostes, es disposen a fer-se i fer-nos les millors preguntes. I tots els dubtes del món. És en ells en qui confio. És a ells a qui m’arrapo. Perquè entre respostes que generen neguit i dubtes o interrogants que generen reflexió, tinc clar què trio. I això ens deixa, em deixa, en una espècie d’intempèrie social. Un espai erm i poc acollidor on senzillament t’has de buscar la vida. Un espai insòlit i inhòspit que et vas acostumant a fer-te teu mentre et jures i perjures que no t’hi acostumaràs mai. Mai de la vida. I ja hi ets. Amb rebrots anunciats o no que ja són aquí. T’hi rebel·les mentre t’hi vas acostumant, mentre t’hi vas acomodant i on, per més acompanyat que hi estiguis, t’acabes trobant sol. Tu i les teves circumstàncies. Tu i les teves decisions. Tu i les teves pors. Tu i les teves mancances. Tu i les teves contradiccions. Tu i… Un lloc aquest on vius ara mateix des d’on esperes llum i, si pot ser, companyia per no trobar-te tan sol. Tot i que saps que, sol o acompanyat, el que no tens és confiança. I no saps si en tindràs. Penso, quasi cada i diverses vegades al dia, que… no estem en bones mans. I és per això que (des) confio.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis