La importància de saber on anem

PG LLIURES

Em ve al cap..

La importancia de saber on anem

Resulta que no anàvem enlloc. I ens pensàvem que anàvem a tot arreu passant per Ítaca. I com que érem molts els que hi anàvem, semblava que hi anàvem de debò. Ara ja no és que no anem enlloc, sinó que fins i tot ho sabem. Fa mal, però ho sabem, tot i que alguns s’entesten, encara, a dir-nos que hi anem i que tot anirà tal com està previst. I, enmig de jugades mestres, moments històrics, gestos heroics momentums i molta molta gesticulació, la gran gesta que podrem explicar a les generacions futures és que una vegada no ens van trobar les urnes. Res més. Ara els que no ens trobem som nosaltres mateixos. No ens reconeixem. Jo vaig tirant i me’n torno al cau on era abans de tot el relat amb el qual ens pensàvem que ja n’hi havia prou. El relat on vivíem entusiasmadament instal·lats i des d’on ens pensàvem que res ni ningú no ens podia fer res ni cap mal. Ni el relat ha servit perquè des de l’altre costat amb un matusser «a por ellos» s’ho han anat carregant tot tergiversant la resta, també el relat. Me’n torno al cau on els independentistes hi érem abans que tot fos ple d’«i inde independen ci a» al minut 17:14. Al cau on érem i on es viu tranquil perquè no hi ha expectatives. Cap ni una. Ja no en tinc. Jo era indepe, per dins, sabent que mai ho seríem massivament per fora. Després es va revolucionar tot, tant que fins i tot el president Montilla va encapçalar una manifestació emprenyada, fins ara en què hem estat tan nets i tan polits fent manis amb marxandatge que, de tant net que ho hem deixat, pels carrers no queda ni rastre que ho vam tenir a tocar. Ni un paper a terra. Ni un rastre del nostre rastre. Urquinaona, només vam esclatar a Urquinaona i vam anar un capvespre a l’aeroport en un moviment que va semblar que era el que definitivament ho engegaria a volar tot i que, al final, va resultar el coitus interruptus més sonat d’aquest orgasme que ha estat el procés. I tot a rodar en comptes de volar. I cap a casa, perquè si no vas enlloc, si realment no penses o no saps on vols anar, el millor que pots fer és quedar-te a casa. El millor que puc fer després d’escriure aquestes línies és tornar-me’n cap a casa a les meves coses de cada dia feinejant per un país que mai no serà perquè sempre tindrà l’excusa que el país gran no el deixa. Oi, tant, que no el deixa. Jo faria el mateix. I doncs, què ens pensàvem? Doncs que, si més no, al capdavant algú tindria les coses més clares i la feina més feta. Ni això. Bàsicament això. Ja saben on em trobaran, defensant la llengua fent-la servir sempre i amb normalitat, una cosa que ara sembla una radicalitat, ara que de tan blindada que la teníem, fa aigües per tot arreu. També la llengua. Com a mínim ara ja sabem on anem: A pitjor.

Article publicat al diari Regió7 el 15 maig 2022

COMPARTEIX

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email