La meva vida immersiva

en faig 60

LA MEVA VIDA IMMERSIVA

El món, el mercat del món vull dir, és ple ara mateix de propostes immersives disposades a engrescar-te perquè visquis a fons, ben a fons, petits instants inoblidables amb tota mena de detalls amagats que descobriràs i amb la sensació que «allò» ho estàs vivint de veritat. Però és només una sensació, tot és una ficció. I, sí, però, i mentrestant… què en fem de la nostra vida de veritat? La vivim immersivament o fem com si només hi passéssim de puntetes per no molestar, per no aprofundir gaire, per no anar massa al fons. No fos cas que descobríssim coses… Fer un cafè, llevar-se i obrir la finestra i descobrir el nou i irrepetible dia, cada dia. Caminar, conduir, saludar, abraçar. Tenir una conversa sincera i en directe amb un altre ésser humà semblant a tu i que saps, perquè el toques, que és una persona i no una creació d’IA. Fer un petó, donar i rebre una abraçada. Hi ha res més immersiu que una abraçada? Estimar, cuidar, vetllar, conversar, aprendre, descobrir, sorprendre’s, llegir i si ets agosarat fins i tot escriure. I em pregunto si viure immersivament no deu ser com viure el dia d’avui com si fos el darrer de la teva vida. Viure immersivament potser vol dir ser conscient del batec que hi ha en cada gest vital. Teu i dels altres. Quants dies viuré? Quants anys més? Si no els visc immersivament potser me’ls hauré perdut sense haver-los tastat, degustat. Hauran existit, però potser no hi hauré entrat. Just només hi hauré passat pel damunt. Un fluix balanç, trobo. Crec que tota la dèria aquesta de fer-nos-ho tot i tot immersiu en el fons és un avís que no hauríem d’ignorar. Un avís que, per més enllà que la tecnologia vagi a fons, el que és immersiu de veritat és respirar, mirar-nos als ulls, compartir i avançar. Ser lliures i estimar. I així cada dia igual i cada dia diferent, perquè a diferència de les propostes immersives del mercat, a la vida cada dia és diferent de l’anterior. I les nits… ui les nits! I resulta que la vida és tot això, fins i tot quan no li fem cas, que sol ser massa sovint. És la vida que tenim i l’experiència és només un cop. Una vegada i prou. Escric això que m’ha vingut al jardí sota les estrelles –el més immersiu dels sostres– la nit de dijous, just quan l’endemà en faig 60. I com si res. O no. I és amb aquesta idea al cap i sense que m’ho hagi demanat ningú que la comparteixo immersivament com un pensament que m’embolcalla, com una troballa, com un desig, com una proclama: No perdin de vista, la vida. Capbussint-s’hi immersivament. Només passa una vegada.

Article publicat al diari Regió7 el 6 octubre 2024

COMPARTEIX