La por i la llibertat que tinc

ayuso-libertad-1024x715

L’una em mou i l’altra em paralitza…

La por i la llibertat que tinc

Tinc ganes d’anar a sopar fora i fer-ho d’hora i tornar a casa sense pressa i sense tocs que m’apressin. Tinc ganes de conciliar-me amb uns millors horaris –horaris europeus n’hem dit sempre– que no ens facin dinar tard i sopar a hores intempestives. I anar a teatre al vespre i no a la nit i menjar poc i païr bé. Si ho aconseguís, si ho aconseguíssim, ho donaria per bo. Diria, mira, n’hem tret alguna cosa bona dins de tanta, tanta cosa dolenta. Serà? Potser no serà. Procuraré que per mi si que sigui. Tinc ganes de pensar que podem estar tranquils, cadascú amb les seves cabòries i els seus maldecaps però que aquests maldecaps no siguin l’estat on vius tot el dia i totes les nits mentre et devora. Se’n ha parlat poc i ara se’n comença a parlar de com estem, de com ens sentim per dins de salut emocional. Se’n parla ara i potser és tard. M’agradaria pensar que no és tard i que no és irreparable, el mal, però alguna cosa em diu que la trinxada és, ha estat i serà espectacular. Estem bé? No, no estem bé. Hem passat de la por a estar confinats i no poder sortir a la por del que ens trobarem ara que podem tornar a sortir. Por de salut. Por de trobar-te. Por de sentir-te tocat. Por de saber-te trinxat econòmicament sense saber si el pou te l’has empassat tot o encara hi ha més pou per baixar. Enyoràvem l’endemà perquè l’avui no és oferia aixopluc i ara ens adonem que l’endemà no el veiem. No el veiem amb prou forces, amb prou empenta, amb prou energia amb prou seguretat o estima. Eros, ertes, atur… restriccions, alarmes de tota mena ens han encongit i estem entre les ganes de menjar-nos-ho tot a que el món se’ns mengi sencers o a trossets. Sols o en companyia. Tinc ganes de fer-ho tot de nou però no de fer-ho tot alhora sinó a glopets i entendre més el que està passant, el que m’està passant, el que ens està passat i per això hi ha coses que no ajuden. Que ahir dissabte hi hagués un toc de queda a les 10 del vespre però que a les 12 ja hi hagués barra lliure per tot i per tothom m’inspira de tot menys confiança. I ves per on l’única sortida és la confiança en els altres, en tu, en mi. Confiar-nos i de la confiança fer-ne un llibre d’estil que no cal que avali cap Procicat amagat. Confio en tu i, per fer-ho, necessito confiar en mi, en nosaltres just ara que tenim la sensació que això comença a acabar-se tot i que, de fet, no ha acabat res. Seguim a l’aguait, prudents, obedients, però no a les normes sinó al nostre sentit comú. El sentit comú ens fa lliures o ens hauria de fer-ho i ser-ho. Tot i que ara mateix no goso escriure grans ni petites coses en nom de la llibertat perquè just gràcies a mal usar-la a 500 km d’aquí algú ha arrassat. I no és aquesta la llibertat de la que parlo. Aquesta és la por que tinc.

Article publicat al diari Regió7 el 9 maig 2021

 

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email