LA PROCESSÓ
La capella de la Torrentera és al capdamunt d’un cingle des d’on, quan hi ets, veus la vall estreta i profunda. Pel vessant nord, on hi ha el poble, costa tant de pujar-hi que, per no patir l’esforç inhumà en va, gairebé no s’hi puja mai. Ni pel dia de l’aplec. Pel vessant sud, un camí de terra prou digne hi mena fins el prat que besa la capella com si fos un altiplà. Aquests dies hi ha remor al poble. El cony de sequera els ha trastocat l`ànima, com a tothom, i alhora els ha encès l’esperit i han decidit fer el que ja es pensaven que mai més no farien. Si no plou, farem ploure. S’ho han dit, mig en broma mig en prec, en Sebàstià de la trona, en Joan del Campanar i la Filo de cal Pujada que, de fet, és qui ha tingut la pensada de treure la imatge d’una petita verge que, mig venerada i molt oblidada, roman fa dècades ben quieta sota el porxo del que havia estat la casa gran d’en Cinto de l’era, que ja no hi és perquè un dia es va estimbar, diuen, i no van saber ni per on trobar-lo. La cosa ha arribat a oides dels pobles del voltant i fins i tot de la capital de la contrada. Si no plou demanarem que plogui. Ras i curt., aquest és el missatge, el lema i la intenció. I han posat dia i hora a la quedada i pujada en processó i fins han acordat que faran pujar la imatge de la verge quietona fins al capdamunt de la capella de la Torrentera. I que vingui qui vulgui i que ens acompanyi qui pugui que la pujada no és pas per qualsevol. I aixi va ser i la cita va ser per un dissabte i dies abans, però ells no ho sabien, els pobles de la vall i de mes avall de la vall es va emplenar de l’esperit de la pujada i aixi, el dissabte assenyalat, quan la Filo, en Joan i en Sebastià enfilen pietosos i poc humorats torrent amunt, van veure amb sorpresa que, al seu darrera, una corrua de veïns, entre feligresos i curiosos, se’ls afegien a l’acció ben immortalitzada per una munió de periodistes amb càmeres i estris de filmar de tota men a per retratar-ho tot i deixar constancia de l’acció. I quina calor que feia i com d’amunt els mena aquell corriol del dimoni serpentejant fins la capella. Ho veus perquè no hi va mai ningú! La farem grossa, Déu ens escoltarà i veureu com plou que és el que ens manca. Els 3 portadors no s’acaben d’avenir de veure’s tan acompanyats però el calor apreta i ben aviat accedeixen a compartir el pes de la imatge amb alguns d’aquells entusiastes companys d’ascensió que han vingut per ser testimonis de tan anacrònic fet. En Sebastià renega, en Joan no para de recordar la darrera processó, que ell era ben petit, i la Filo para l’orella per veure si sent tronar de cop i volta, ni que sigui una mica, per poder girar cua i donar per acabada l’excursió. Res. Però quan són ben aprop de dalt i ben cansats senten una remor estranya. Els manca tan sols fer una giragonça del corriol en rampa per ser damunt del pla davant la capella i quan fan lúltim pas, uan remor descomunal els eixordeix de cop i els trasbalssa i no atenten a entendre res ni que coi està passant i pensen que potser el cel s’ha tornat boig o que coi és allò que ara els envolta amb una cridòria infernal i del tot tumultuosa. Com si els esteiguessin esperant, una gernació de jovens estranys, pollosos i bruts els envolten a ritme d’un so musical infernal que a ells els recorda això, l’infern, i que ara els vitoregen, elsa abracen amorosament i els prenen la imatge per fer-ne, amb ella ben alçada damunt dels seus caps, uan volta campal, triomfal, per tot el prat que s’ha convertit de la nit al dia en un punt de trobada d’una festa rave clandestina i sense aturador. Deu meu senyor!, la Filo, en Sebastià i en Joan, tots tres a punt de l’infart no se’n saben avenir i veuen com la seva ver quietona, de quieta res, gens, i volta imparable d’una punta a l’alltre del prat ara en mans d’uns ara en mans d’uns altres a ritme de música tecno asincopada com un ritual i a un volum inhumà a to amnb la cridòria huma ara comvertida en aquelarre total. L’escena celestialment dantesca no té aturador, amb aquella música alimentada a raig per un generador fumejant i un equip de grans altaveus que no atinen a saber d’on ha sortit. Com del no res. Del migdia a la vesprada allo és la rave més descomunal que s’hagi vist mai per aquells indrets i aquella verge que no s’ha aturat ni un moment des que l’han arrencada de mans de llurs portadors és ara mateix la diva, la reina, la icona de la festa que, ja es veu a venir, no distingirà el dia de la nit durant uns quants diez. Quan comença a fosquejar, un tro darrera els núvols esquerdarà el cel i, abans de la nit, la tempesta será d’aquelles de no oblidar i no aturar-se. L’aigua, el fang, la música i la manada humana festiva ara xopa i enfangada sota la pluja tempestuosa que no para de caure no deixen lloc a dubte: la rave ho està petant, plou a bots i barrals i el que ploura. I la Filo, en Sebastià i en Joan i tots els que els han acompanyat no saben si plorar, fugir o abraçar-se i sumar-se a la festa. Que coi, plou! Doncs que deu ens agafi confessats i s’hi llencen, dins la marabunta de la rave entregada a la icona de la verge com si no hi hagués demà.
Relat publicat a LA REVISTA del diari Regió 7 el 15 d’abril de 2023. Feia temps que no plovia. Som a desembre i seguim igual. O sigui, pitjor.