La vida al davant… i tot l’any que comença

PG passeig SITGES

Acaba l’any. m’assec al carrer i miro…

La vida al davant… i tot l’any que comença

El primer article de l’any l’he escrit el darrer dia de l’anterior. Recorden? Era el 2021. Sense comentaris. Com que tinc ganes de mirar endavant l’he escrit al carrer aprofitant l’anticicló en una taula de cafè, mirant la gent passar, que és una mica com mirar la vida com passa. I em pregunto què ens depararà el 2022 i què n’hem après del 2021. I em dic que no sé si és lícit demanar res, però és imprescindible tenir esperança. En deu tenir aquesta noia que passa amb un cotxet amb un nadó a dins. Em fa enveja, vertigen i mandra. Totes tres coses alhora, i em demano quines de les tres coses comparteix amb mi i quines no, i ara mateix em moriria de ganes de saber-ne més, d’aquest nadó que ha arribat just aquest any. I aquest senyor que ara passa a poc a poc amb la mascareta curosament mal posada i que sembla que no té pressa, en té? Potser sí. Potser és el cos que ara ja el fa viure lentament. Què n’espera ell, de l’any que vindrà? Què n’ha tret i què n’ha perdut, de la vida que ja ha viscut? No en sé res d’aquesta família de quatre que van de compres. O de passeig. No sé ni si són feliços o ho semblen, ni si s’ho plantegen o si són realment tal qual els veig passar. I de tots els que en aquesta estona es converteixen en punt de mira de la meva mirada, quants han perdut algú recentment? Quants estan vivint un desengany? Quants no saben si tenen esperança? Quants dubten cada dia? Quants estan amarats de tristesa? I els optimistes? En veig alguns, d’edats diferents, que pel posat diries que ho viuen tot en positiu, i que no és una reacció de PCR. Ser positiu, ara mateix, està mal vist, però viure en positiu és una opció que hauria de ser estesa. Quan et mires la gent del carrer et mires a tu en ells i no en saps res i ho saps tot alhora. Què és per a ells canviar d’any? Què és la vida? Quants estan a punt de fer un canvi d’aquells que et canvien la vida? Com que soc al centre i el lloc és concorregut, en reconec alguns amb qui ens coneixem, ens saludem. Pel dia que és, ens desitgem bon any. Alguns fins i tot s’aturen i intercanvien paraules, que m’agrada molt però que em distreu d’aquesta estona en què he decidit mirar-me passar la vida al davant per aprendre’n alguna cosa per petita que sigui i, com la que la vida és cara de deixar-se veure, la trobo, la veig, la palpo en cadascuna d’aquestes persones que se’m creuen sense saber-ho. Han fet llistes per al 2022? Estan vacunats? Estan enfadats amb el sistema? Tenen por de la covid? Tenen plans? En tinc jo? Mirar-me la vida passar al davant està bé si és desembre i fa aquest temps tan bo que et convida a quedar-t’hi. Però no t’equivoquis, Garcia, no te la miris, la vida. Viu-la. Ara soc jo qui m’aixeco i me’n vaig, i procuro que els que ara em miren notin sense dir res que vaig content, feliç pel carrer i per la vida. Com vas tu?

Article publicat al diari Regió7 el 2 gener 2021

COMPARTEIX

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email