Vaig sospitar que arribava el meu aniversari perquè tot de marques comercials van començar a felicitar-me efusivament. Això vol dir que tenen les meves dades, per felicitar-me i per intentar fer amb mi el que vulguin. Hauré de revisar els meus protocols, no puc seguir donant les dades així com així. Anotat. Després van venir els whatsapps de tothom i els més agosarats van gosar, fins i tot, trucar-me per telèfon. És realment un invent extraordinari i curiós, aquest del telèfon: Tecleges un número i pots parlar amb algú amb qui tens ganes de parlar. I fer-ho de tu a tu, la teva veu i la seva veu com si estiguéssiu parlant de veritat. Extraordinari. Trobo que ho hauríem de fer més sovint, els ho recomano. També en van arribar missatges per xarxes: terra, mar i aire. Benvinguts siguin. Després vaig seguir el meu ritual de ja fa uns quants anys i que és el de dedicar-me el dia sencer a mi, com si jo fos l’estrella convidada de mi mateix. És un «luju». I això, protegit de qualsevol mal i no fer cap gestió ni res que em pugui espatllar el dia. Per arrodonir l’efemèride vaig fer, la vigília –que és quan de debò es fan les celebracions importants–, un sopar íntim i intens amb els meus dos fills, que, bo i ser grans, segueixen essent els meus fills petits per sempre. Però no els ho diré. Amb la meva parella, que és un festival cada dia, ens vam cuinar i partir un arrosset al migdia. El que deia, un festival. I el regal… a banda dels que m’han fet, encertats i pensant en mi, m’he regalat el que més estimo, el que més desitjo, el que més vull: temps. Si tens temps, pots tenir la resta. Des dels meus 59 m’he declarat activista de la jornada dels quatre dies. He convocat el Consell d’administració de la meva vida i hem aprovat i proclamat, seguint l’esperit de l’article 59, que passem a practicar la setmana dels quatre dies laborals. He de dir que la votació no ha estat per unanimitat, dins de mi hi ha accionistes que no ho acaben de veure clar ni factible, però els hem convençut amb l’argument del tempus fugit. Doncs no el perdis, coi! Temps per a la resta de la meva vida, temps per a mi i els meus, temps per viure el que estic vivint. És clar, com que soc autònom ho tinc fàcil, direu. És clar, com que soc autònom ho tinc difícil, em dic jo, que em conec. No hi ha marxa enrere perquè a la vida no hi ha marxa enrere i el temps és teu si l’aprofites. Si el perds, també era teu. La setmana dels quatre dies sona bé. Sona celestial. No podia haver triat un regal més benintencionat. La saviesa popular ja ho diu de fa temps: «A viure, que són quatre dies». Doncs això.

Article publicat al diari Regió7 el 8 octubre 2023.

Si, el de la foto soc jo. Feta a www.niudalia.es