Estava pensant que de vegades les aprofitem poc
La foto és de la posta de sol que em vaig regalar. Article publicat al diari Regio7 el 16 agost 2020.
Les tardes d’agost no existeixen. Ni aquí ni enlloc. Te les has de fer. Les has de crear, sempre del no-res. I llavors surt tot. I si no surt res, doncs això, tardes d’agost. Segurament no hauria d’escriure res d’això. Potser qualsevol altra cosa. Però és agost i et du per on vol, encara que et pensis que ets tu qui tries. El que no pots fer és malbaratar-les. Fes el que vulguis, el que puguis, però no t’ho perdis. No les deixis perdre. No et deixis perdre un tresor. Les tardes d’agost comencen tard, encara que ens entestem a pensar que comencen dinant o havent dinat. No. Les tardes arriben més tard i amb ganes de quedar-se. Quan ja s’està bé, quan el sol et permet tornar a ser persona i enfiles propostes de capvespre. Les tardes d’agost són capvespres on s’està bé. Abans-d’ahir vaig veure pondre’s el sol. Una posta de sol és sempre un esdeveniment únic que es repeteix cada dia. Cada dia de la vida. Quan cops te’l mires, aquest espectacle sublim? Quan és l’últim cop? El sol es reflectia damunt del mar i m’hi vaig quedar, ho admeto, atrapat. Potser perquè tenia temps. Potser perquè en tenia ganes. Potser les dues coses. L’únic que no pots tenir quan vols veure pondre’s el sol és pressa. Si tens pressa, aquest no és el teu lloc ni el teu moment. La poesia no vol pressa ni soroll ni paraules que ho eixordin. Vaig pensar quantes postes més veuré aquest agost especial? Tantes com vulgui, en el fons. Faré recompte, al final. Aquí on soc ara, prou lluny per mirar-me de lluny casa i prou a prop per haver gosat marxar en pau en temps de covid. Ens va bé marxar. Ens mirem de lluny les coses que de prop no veiem. Immers en paisatges de viatger intrèpid de pa sucat amb oli, de lluny, et venen flaixos de les coses properes. De com les has deixat i de com les trobaràs. I de si és així com vols que sigui. I del que voldries o hauries de canviar. Una tarda d’agost et pot transformar tota una vida. És cosa teva. Tardes d’agost que són totes per a tu, per, si pots, sentir-te connectat. Connectat amb tu i tota la teva força. I és curiós, per fer-ho, per sentir-te connectat, no has de fer res més que desconnectar d’un grapat de coses. Moltes coses. I de molts sorolls. Ser lluny per ser a prop. Connectar per desconnectar. No fer res, senzillament, per sentir la força de fer-ho tot. Potser és per això que es van inventar les tardes d’agost. I les van crear en blanc, totes en blanc. 31 tardes en blanc per pintar-hi el que vulguis, el que siguis, el que busquis. Quan el sol es pon al meu davant i ho fa com qui acaba una gran gala em recordo que he d’escriure, que és dijous i que representa que en agost també escrivim, els articulistes de guàrdia. I em venen al cap un grapat de temes actuals, alguns massa actuals i massa cansats alhora, i mentre en venen, no em marxa del cap la sensació que la tarda és meva. I que és ara el moment de capturar-les, que vol dir viure-les. I em pregunto com deuen ser les tardes dels lectors, dels amics, dels veïns dels de la feina. Com són les vostres tardes d’agost? No em cal que m’ho expliqueu, només assentiu amb el cap si també hi esteu immersos. Totes les tardes d’agost.