L’Espinàs

olivetti

Estic segur que li dec coses a…

L’ESPINÀS

Li dec, a l’Espinàs, un article. I ja em disculparà. Li dec com a articulista habitual, setmanal des de fa un munt de setmanes d’un munt d’anys, seguits, perquè sempre me l’havia mirat, i llegit, amb aquella admiració cap algú que fa una cosa tan extraordinària com és fer un article cada dia, cada dia ordinàriament durant un munt d’anys. Sí, deu ser com anar al gimnàs, que quan t’hi entrenes… Però jo que he practicat l’hàbit em sé imaginar el que suposa, el que costa. I cada article fet com si fos el primer i cada article fet amb aquella frescor del croissant del dia. Gràcies, Espinàs. Li dec la mirada a les petites coses, aquelles que no surten a la llum si algú no li posa el focus. I l’Espinàs en sabia. Amb els anys, i fixant-m’hi molt, en ell i en altres articulistes brillants –com la Roig o la Tatiana Sisquella o l’inefable Quim Monzó–, he après que aquest és un «vell truc» de la professió. De l’obligació de fer un article del no-res en treus l’habilitat de treure un article del no-res. Les petites coses són sempre grans coses per estirar un fil amb què trenar una columna. Espinàs n’era un mestre, els altres noms que he dit, uns cracs, i jo segueixo un cop per setmana mirant on poso l’ull per treure petroli i que en 2.700 caràcters en surti alguna cosa refinada. De vegades no. Li dec a l’Espinàs la defensa aferrissada de la cultura normal d’un país que no és normal i que a ell, ai las!, no l’ha tractat amb normalitat. Aquest coi de país que tenim. No n’aprenem. Li dec a l’Espinàs que m’obrís els ulls amb el seu llibre El teu nom és Olga. Mai més em vaig mirar la «discapacitat» de les persones amb Down de la mateixa manera. Tendresa barrejada amb humanitat i agraïment. Trobo que va sortir aquí un gran Espinàs. Li dec a l’Espinàs que fes un munt de rutes a peu –a peu!– pel país. Bé, el que li dec és que ho fes sol i no ens obligués els altres a fer-ho tot imitant-lo. Estimat Espinàs, aquí no m’hi hauries trobat mai, però que content que estava que algú com l’Espinàs ho fes. Soc pas persona de fer-les a peu aquestes coses. A mi, dona’m un bonic auto i unes bones carreteres de revolts. Mira, si he de fer un llibre de rutes, ja sé com plantejar-lo. Li dec a l’Espinàs un aprenentatge que no hauríem de seguir: He descobert en el moment de la seva mort que, com a coautor de la lletra de l’himne del Barça, no va cobrar ni un sol ral de drets d’autor. Què? Com? De debò? De debò? Et vas deixar fer això, Espinàs? No és de tu, de la teva decisió de la que renego, sinó de com el Barça Més que un Club va gosar fer-te aquesta (mesquina) jugada. Els drets d’autor no es toquen, es cobren. Es paguen. Et dec coses, Espinàs. Et devem coses. Miraré d’anar-te-les tornant a la meva manera. No m’ho tinguis en compte. Et faria un aplaudiment, però et dedicaré un silenci.

Article publicat al diari Regió 7 el 12 febrer 2023

A la foto la (meva) olivetti, que ja no faig servir.

 

COMPARTEIX