L’humor que no ens poden prendre

TOC DE QUEDA

El moment és complex, potser per això ens cal més que mai…

L’HUMOR QUE NO ENS PODEN PRENDRE

M’escriu el meu amic Miquel, per whatsapp, i em diu: «Avui amb una amiga hem anat a missa per veure com s’hi estava i trobar gent. No ha estat mal, l’experiència. Després, però, en un bar clandestí hem pres una copa de vi envoltats de llibres. Feta la llei, feta la trampa». Després ens hem desitjat bona nit, que són les 10 tocades i ja és hora de retiro. Amb el d’avui seran 20 dies, 20 nits de retiro. Cada vespre escric un whatsapp quan són les 10 i el món tanca puntual. Ho faig per mantenir-me en forma. Veient que tancaven els gimnasos i que podria perdre la forma, la física també, vaig decidir escriure. És com entrenar-me. Escric un «toc de queda» ras i curt i l’envio per whatsapp a un munt d’amics i coneguts que sé del cert que a aquella hora són a casa. Alguns em responen i la fem petar una estona i no arreglem el món però, segur, no l’espatllem més. Hi són gairebé tots, a casa. Si els truqués pel telèfon fix els trobaria tots. No sé per què no ho he fet. Jo em desfogo i trec coses de dins. Faig teràpia i mantinc un mínim pols vital ara que amb la cultura tancada tinc por de fer. És curiós, com més coses caldria fer, menys en puc fer. No ens deixen, i això que, segur, la cultura cura. I procuro, a banda d’algunes dosis de crítica al poder-govern establert -que sempre va bé i sempre és saludable-, procuro deia mantenir un toc d’humor. No resistirem sense l’humor. L’humor, fins i tot l’humor negre al qual jo sóc addicte, ens ajuda a viure i, ara, a sobreviure. Si mantenim un punt d’humor intacte en les pitjors situacions, estarem més a la vora de superar-les. És clar, he d’agrair als que ens (des)manen que siguin una font inesgotable d’humor involuntari. Aquestes setmanes ens han regalat els jocs de la fam dels autònoms, l’obligatorietat, o no, del teletreball i les misses dites. Per cert, ens veiem a missa aquest matí de diumenge? Filons d’arguments inacabables per fer-nos plorar i riure. Més aviat plorar. Però recomano riure. I si has de plorar, primer plorar. I després, ni que sigui per un instant, capgirar l’instant i riure. M’he fixat en una cosa que em preocupa: els polítics tenen, en general, poc sentit de l’humor. O gens. Excepte en campanya, època en zel durant la qual, molts, procuren fer-se els graciosos. Però el bon humor no és això. Es prenen tan seriosament a si mateixos, que perden, amb el càrrec, aquesta capacitat d’humanitzar-se amb l’humor que els faria de mirall. I si et mires al mirall i et veus i et mires honestament, rectifiques segur si no t’agrades o si creus que pots millorar. Tinc ganes d’escriure al Miquel i demanar-li on és a aquest bar clandestí que diu per prendre junts una copa. I dels polítics… Diria que els polítics es miren poc al mirall perquè deuen creure que el mirall… són ells. Es trencarà el mirall.

Article publicat al diari REGIÓ7 el 15 novembre de 2020

COMPARTEIX