Mart, permetint-me que no m’ho cregui

lluna

Això de Mart… això de Mart…

Mart, Permetint-me que no m’ho cregui

Soc negacionista, no ho nego. No m’ho crec. No em crec res. I diria que això just ha començat. Parlo de Mart. Això de Mart, ho sento, no cola. A mi no em cola. Els espero asseguts a tots, que ja vindran. No em ve d’ara, ho reconec. Em ve de petit. Ja em va anar d’un pèl amb allò de la Lluna l’any 1969, però aleshores jo només tenia 5 anys i estava per d’altres coses i jugava a coses d’inventar-me coses rebolcat per terra. Com si fos ara, recordo que vaig alçar els ulls cap a la tele –de fet no recordo si a casa teníem tele aleshores i potser el meu subconscient s’ho està inventant, però em va molt bé per a l’article – i vaig veure els tres astronautes jugant a la lluna, com jo, i recordo perfectament que vaig pensar que el que de veritat hagués fet, jo, de ser un dels tres, és fer un salt fort ben amunt a veure si era veritat que a la lluna flotes, com si diguéssim. Ells no es van atrevir, i jo vaig seguir jugant.

Anys després, vindrien les insinuacions que hi havia coses que no quadraven. La bandera sense moviment, la pols, les ombres…, i cada cop que això ens ho explicaven en algun documental jo alçava els ulls i arrufava el nas com dient: No va ser veritat, jo ja m’ho ensumo. I ara quan el tema ja el donava per tancat, m’arriben imatges per terra, mar i aire d’això de Mart. He pensat, d’on és el plató on ho han gravat. Veig les imatges d’alegria dels de la NASA i penso que són una colla de bons actors de nassos. Tot això que veiem, les imatges, les fotos, fins i tot ara en un plus de realisme màgic ens arriba un àudio, que té forma d’àudio de WhatsApp, amb el soroll del vent a Mart. I tots callem i tots parem l’orella. Ho trobo sensacional. Tan sensacional que penso, si són capaços de tenir tan bona comunicació i cobertura amb el trastet que han enviat a Mart, aquests de la NASA són molt mala gent perquè ben bé podrien, trobo, compartir una mica de tecnologia i millorar-nos la cobertura de dades aquí a la Terra, on som uns quants.

Jo, ara mateix, que escric l’article no des de Mart però sí des d’un lloc que no penso desvelar i on no tinc wifi, i des d’on sé, segur, que quan acabi l’article i premi «enviar» cap al diari m’estaré una bona estona esperant que la cosa arrenqui i s’enviï com Déu mana. Mentrestant, em posaré l’àudio de Mart i el faré servir de mantra per relaxar-me, que tant em convé, mentre intento imaginar-me tot això de Mart, i si en algun hangar secret algú, ara mateix, s’està petant de nosaltres. De mi. I em sento marcià, una mica, però no em sento estrany. Aquí on visc, a l’hangar Terra, de marcians en veig uns quants. Cada dia més. I no només els sento respirar.

Article publicat al diari Regió 7 el 28 febrer 2021

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email