Pensava que no podia sobreviure a…
La foto és … una sensació. Article publicat al diari Regió7 el 19 gener 2020
Darrere del taulell el «paki» em diu el preu i que d’aquí a una hora tindré el mòbil com nou. Li dic que ara no tinc una hora i que ja tornaré, i quan vaig per sortir em crida: «Potser t’ho faran més barat però nosaltres som els millors». I em somriu convençut de convèncer-me. Però li dic que no, que el que no tinc és l’hora. I és que me’n vaig de reunió de feina. Quan surto i torno a ser al carrer m’adono que fa fred i que fa sol i que a l’altre cantó del carrer el «paki» fa com si m’esperés fora la botiga. Hi vaig, li deixo el meu iphone no sense un bri de tristesa i surto. Ell somriu en pakistanès mentre dona instruccions amb uns mans lliures a «algú» que és qui ha de tenir cura del meu iphone durant la propera hora. I penso… i de mi… qui tindrà cura de mi durant la propera hora? Estic estrany. Faré temps i vagarejaré. No me n’adono i mentre miro un aparador de pisos em toquen l’esquena. Què fas? Mires pisos? No, passo el temps i intento acostumar-me que durant la propera hora no rebré trucades, ni whatsapps, ni missatges, ni tampoc podré perdre el temps –que ara sí que tinc– mirant Twitter o Facebook o remenant Instagram. Ningú podrà dir-me res durant una hora. Ni jo a ningú. I no sé si me’n sabré estar. El Jesús em mira de manera estranya, volent dir… «noi, tu pots». De fet, durant la propera hora no sabré ni quina hora és, soc dels que miren l’hora al mòbil. Estic que me’n falto un tros. Desconnectat, despenjat. Desmenjat. Em troben a faltar, ja? Camino. Miro botigues que fa dies que no miro i m’aturo a Sant Domènec, on desmunten la pista de gel. M’ho miro, com qui no té res més a fer. Tinc gana? És hora de dinar. De quarts de dues a quarts de tres trobo que és una hora prudent per desaparèixer del món. És migdia i el migdia… és un gran invent. Entro a Cal Manel i allà, entre amics, m’abraço al gran Manel de Cal Manel que no es diu Manel i que acaba de ser avi, i que encara se li nota a la cara i el que se li notarà, i darrere la barra el Berni, el crac, el fill del Manel que no es diu Manel i que em diu que dorm a les nits, que la petita Malen el deixa dormir, que la Nora està estupenda i que és una gran dona i que això no s’explica en paraules. Això de ser pare, vull dir, no això de dormir. I com que en Berni sempre és en Berni i no abaixa mai la guàrdia, parlem del judici que ha perdut tot i que l’hauria d’haver guanyat, la justícia segueix tombant els activistes, i del proper judici que té. Malen, estàs en bones mans. Berni, ja ho saps, sí que es pot i tu ets gran, i necessari, i ara a més ets un parassu. Se’t veu als ulls. Enfilo cap als «pakis» a rescatar el meu iphone. Hauré estat una hora sense mòbil i resulta que m’he fet més abraçades que cap migdia amb mòbil. El «paki» riu, deu notar el meu mono, i somrient més em cola un protector per al mòbil. Així no hauràs de tornar, em diu. No en sap pas poc, de vendre!, penso mentre surto, ja, penjat-abraçat a la pantalla del mòbil. No tinc remei. O sí. Aquesta hora «off» ha estat deliciosa. Crec que repetiré. Abraçades.