Mirar-te als ulls

elsa

Al final t’adones que per reconèixer-te em cal…

Mirar-te als ulls…

A la foto.. els ulls d’Elsa Mira. Article publicat al diari Regio7 el 5 juliol de 2020

Em criden i em giro i veig un grup de persones totes amb mascareta. En dec conèixer alguna, de fet segur que més d’una, perquè estem a punt de compartir un acte -un comiat- i les probabilitats de conèixer-nos són altes. Més que probable. Però quan em giro veig les siluetes del grup i els ulls de cadascun d’ells sobresortint més que mai damunt les mascaretes. No reconec. M’està passant. Els darrers dies porto acumulades unes quantes salutacions d’ulls darrere d’unes mascares. En alguns casos reconeixes exactament el perfil de la persona que et saluda. En d’altres, el context em dona pistes que em duen, a una velocitat vertiginosa del meu cervell, a establir una relació entre jo i qui s’amaga darrere la mascareta amiga. De vegades no i, aleshores, el meu jo social respon a una salutació de «coneguts» mentre marxo inquiet per no haver esbrinat de qui són aquells ulls que m’interpel·len. Amistosament, això sí.

Mirar-te als ulls. Fa dies que m’estic acostumant -no soc sol, oi?- a la nova realitat de mirar als ulls per descobrir i (re)descobrir l’amic, el conegut, el client, el veí o el proveïdor que ens interpel·la. Mirar-te als ulls és ara mateix una necessitat i una ànsia. Un desig. Unes ganes. Mirar-te als ulls és preguntar-te i escoltar-te. Dir-te que estic bé mentre et demano, ho fan els meus ulls, com estàs. Mirar-te als ulls és ara mateix senyal d’interrogació i d’abraçada. L’abraçada que no ens podem fer. Els ulls són, ara mateix, el que ens uneix, el que ens fita. El que ens situa. Els teus ulls en els quals, ara que hi penso, m’havia fixat poc ara mateix. O gens. De quin color tens els ulls? Fa temps que no responc aquesta pregunta i ara tampoc, de fet perquè més enllà dels ulls m’interessa, més que mai, la mirada. La teva mirada que m’ho diu tot.

Són prop de quarts de vuit del vespre d’un dimecres molt calorós d’estiu. Soc al parc del Castell, on hem pujat per dir adeu a l’amic i prohom manresà Florenci Serra, que ens va deixar -endut per la covid-19- en aquells dies en què no podíem dir adeu. Dimecres ho vam fer, i jo quiet, interpel·lant aquells ulls que em criden i que em sonen i que de lluny em saluden. Jo ho poso més fàcil, ja que en aquell moment no duc mascareta. Soc a l’exterior i estic sol. Ens toca, també, decidir amb responsabilitat l’ús de la nostra mascareta. Ell se m’apropa i s’abaixa prudentment la mascareta un instant. És el Valentí Martínez qui em saluda, i els nostres ulls s’alegren d’haver-nos vist. D’haver-nos retrobat. No et reconeixia, li dic. Això ens passa, em diu, som els mateixos però som uns altres. En faré un article, li dic, ja tinc el títol: Mirar-te als ulls. Sí, ara que ho fem més que mai. Ho necessitem, ho volem. Ho gaudim. Per trobar-nos i sentir-nos, una mica, com abans. I això, si pot ser, no deixem de fer-ho. Mirar-te i parlar-te als ulls.

 

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Gràcies! Ens agradarà molt coneixer-te i que ens coneguis