Nit de Reis
Els Reis. La cosa és que, de petits, ens ho creiem tant tots tot que semblàvem tontets. Això i que la màgia d’una cosa excepcional com era l’arribada dels reis no deixava marge al dubte. I tot era tan convincent i tan rotundament inqüestionable que les nostres infàncies començaven quan flipaves amb l’arribada dels Reis i acabaven quan a l’escola un nen et deia allò de «sé una cosa que no te la puc dir, però te la diré. Els Reis són…» I s’acabava un tros de la nostra vida i en començava una altra en la que res ja no era ni s’assemblava al període en què no és que creguessis en els Reis, sinó que t’hi aferraves captivat per la màgia. I ara que ho penso, deu ser això la màgia. En la nostra infantesa hi havia poca màgia i moltes ganes i necessitat de ser captivat. Em pregunto com viuen la «màgia» ara els nens i nenes del meu país que encara no saben el que encara no poden saber. De vegades penso que ho viuen i igual que nosaltres i de vegades em dic que no, que no pot ser. Que acostumats a viure alimentats en un món i una vida plens d’efectes especials a tota hora, això dels Reis potser queda una mica curt. Veig algunes cavalcades, alguns patges, algunes carrosses i alguns campaments reials i em miro els nens i penso que no, que no cola. Mentre escric això recordant les meves nits de Reis, escolto per la tele que en alguns llocs, aquest any i no sé si d’altres anys també, els Reis no arribaran la nit de Reis sinó la nit abans. Diuen que per risc de pluja. Però què és això, he pensat? Els Reis no poden arribar cap altra nit que la de Reis i moure això és obrir la porta a fer les coses de qualsevol manera. No és això. Després d’haver-los vist passar te n’anaves corrents cap a casa i frisant et ficaves al llit, nerviós, esperant que fos demà i resant que, pel que fos, no t’haguessis de llevar per res ni per anar al vàter i t’acabessis trobant els Reis dins de casa. Hi ha alguna cosa més bonica que aquesta nit en ànsia? Sí, el furtiu encàrrec dels pares i mares de traginar de nit perquè l’endemà la màgia hagués fet el seu fet i els regals fossin al menjador i la porta del balcó mig entreoberta. No sé si em va agradar més ser nen, amatent, o ser pare eficient en una nit en la qual et passava tot pel cap. I els Reis eren mags i venien de l’Orient i si venien a adorar o no al nen era secundari i no feia destorb a ningú vingués d’on vingués. No com ara, ja m’heu entès. Em sap greu. Costa tant construir la màgia i tan poc malbaratar-la. I la cultura d’on venim amb tots els pòsits, no ens hauria de fer mandra de mantenir i creure en la màgia sense haver de creure en res més. M’he fet gran i vinc de Vic i allà, a la plaça Major, jo de petit molt petit els anava a veure i no oblidaré mai, mai, la darrera frase que ens deien els tres Reis des del balcó de l’Ajuntament: «Nens, a la noné» i si ja estàvem nerviosos, amb aquell indicatiu-imperatiu dels Reis imagina’t tu si no me n’anava jo a dormir corrents. Érem molt innocents. Molt. Més que ara? M’agradaria pensar que no, però no les tinc totes. Bona nit de Reis a tothom.
Article publicat al diari Regió7 el 5 gener de 2025