No n’espero res de la cimera… d’endesa
I hauria d’esperar-ho tot.. oi?
No n’espero res de la cimera d’Endesa…
(La foto és d’un ós que ja no és polar. Article publicat al Diari Regió7 el 8 desembre 2019)
No n’espero res, de la cimera del clima de Madrid que s’havia de fer a Xile. Res en absolut. Dilluns vaig tenir un ensurt que, de cop, em va ajudar a entendre-ho tot. Quasi tots els diaris d’Espanya, els de les colònies també, van aparèixer embolicats d’Endesa. Endesa patrocina la cimera. S’entenia tot. I això val una pasta. És com si Endesa patrocinés, esponsoritzés la cimera que, diuen, lluita, entre altres coses, per abaixar les emissions tòxiques de les quals Endesa, entre d’altres, és una campiona. Són uns cracs. Embruten sense manies i es fan netejar la imatge, també, sense manies, damunt nostre. Deu ser per manies. Cap ni una. No n’espero res perquè Endesa i tutti quanti, no deixaran que d’aquesta cimera en surti res que sigui perjudicial. Perjudicial per a ells. A nosaltres no cal ni que ens bombin, perquè ja ens estan bombant. Quina barra. Em diran, ens diran, després de la cimera, una cosa que ja ens la podien haver dit abans de la cimera, i és que que som uns bruts i que ho embrutem tot i que el que hem de fer és embrutar menys. Hòstia. I tenen raó. El meu cotxe, les meves escombraries, els meus pets, els de les vaques, la meva estufa, els meus rots, els meus mails... l’altre dia sentia que tot això d’enviar mails també embruta un colló. De mico, penso jo. La cimera dirà que la culpa és nostra, de cadascú de nosaltres petits, i no dirà res, i si de cas poca cosa, dels que empastifen de debò. Els que ho trinxen. I mentrestant, i això és per als nostres, aquí ens fan flagel·lar cada dia amb els transports públics de merda –en sentit literal i figurat– als quals representa que hem d’encomanar els nostres moviments de petits mortals per no espatllar el planeta. Que se’n vagin a cagar a la via. N’estic fins al capdamunt, d’ells. Ara assenyalen amb el seu dit brut la Greta, la nena sueca aquesta que els fa posar vermells. A tots. Pobra, la nena, se la cruspiran amb patates, si poden. A ella potser sí, si ningú la protegeix, sí, però la Greta és la cimera en potes de cada dia dels joves del món als quals ja no podem amagar més que ho hem fet fatal i que ho seguim fent fatal amb el planeta que resulta que també és el seu. Amb la Greta, poden. Amb tots els joves no podran. Jo hi confio, en els joves. En les seves idees, els seus dubtes i les seves contradiccions. I ens toca callar perquè hem demostrat, àmpliament, que amb les nostres certeses plàstiques i tòxiques no anàvem enlloc que no fos cap al pedregar.
La cimera aquesta que llueix Endesa com si fos la banda d’una pubilla, que se la fotin on els càpiga. I tant me fot al contenidor on la vulguin llençar. Si fossin coherents la farien per Skype, a distància, sense costos, sense fums, sense sopars, sense tant dispendi. Són, aquests de la cimera, del tipus de gent de dir-te «hem de quedar un dia per fer una reunió per decidir quin dia quedem. Si és que al final podem quedar».
Els que ens manen i ens remenen són una colla d’inútils. D’ineptes. Ineptes a sou. Això és el que són.