Perquè t’escric

PG

De cop i volta m’han vingut ganes d’explicar-te…

Perquè t’escric

De vegades és tan fàcil com asseure’m i escriure. Escriure’t. Trobar el moment adequat i la butaca o la cadira convenient i el silenci còmplice i dir-ho tot, treure-ho, sentir-ho. Donar-t’ho. De vegades és molt difícil. I fer-ho encara que ni la cadira ni la butaca ni el racó siguin els escaients. Em sol passar que el millor lloc no és el que busques sinó allà on et trobes. Em val si jo hi soc. És el meu moment per a tu. I és llavors quan penso en mi, que si ho faig bé vol dir que penso en els altres. Com tu. Si ho faig malament no interesso a ningú. Ni a mi. De vegades passa. Escric i de dins em surten, a glopades, les estones robades a la vida, els gestos no assolits, els fracassos que m’enfonsen en la misèria més gran que és l’íntima. La meva. Aquella on només hi soc jo. També surten les victòries que em nego, les converses que nego als altres i que vol dir que no hi soc –si no escoltes no hi ets– i que em fan petit. Tan petit. I els silencis atents que em fan gran. Una mica. I les llistes vitals, que tants cops faig i desfaig, del que hi ha i del que hi hauria d’haver. I en totes hi surto jo, en totes m’hi veig jo i en totes hi soc, m’agradi o no m’agradi. El mirall. I com he arribat fins aquí i com vaig quedar-me tan curt allà. I em fa mal veure’m tan lluny d’allà on hauria d’haver estat. I ara ja és tard. Després tot sembla més fàcil. Diuen que mai és tard però el mèrit és en l’instant. I em surten, també, totes les petites tristeses que en un moment de raig escrit se’m fan grans i em pesen com tota una vida al damunt. I les alegries que de vegades no saps sumar, només quan diem allò de «les petites coses» i ens conjurem per fer-les grans, per saber que existim, però només ara i aquí. I així ens dol quan ens hauria de fer sentir infinitament feliços del miracle de ser. De ser-hi. És dia 6 d’un nou any que ha vingut per endur-se’n un altre que no volíem i sona Nora Jones i jo, que sempre busco les butaques còmodes, els llocs tranquils i raonablement íntims per trobar-me, sempre acabo escrivint a qualsevol lloc de qualsevol manera, incòmode, apressat com si m’hi anés la vida, feliç de no saber si aquest és el moment o un altre. I de no saber si hi ets. I trec de dins el que tinc –no gran cosa– per si algú com ara tu vol llegir, pot llegir, sentir, respirar mentre busques, com jo, algun lloc còmode per fer-ho. Desitjo que t’arribi, que et prengui, et corprengui, que et robi el cor, l’instant i que t’encengui l’ànima, encara que sigui només per un instant. Aquest instant sigui on sigui, com sigui, quan sigui, tant és. Còmode hi ets dins teu. Inhòspit és fora. Gràcies per llegir-ho. Per això t’escric. T’ho volia dir.

Article publicat al diari Regió7 el 10 gener 2021

 

COMPARTEIX