Plàcida Manresa

PG motocarro Placido

Berlanga em dur a pensar en la…

Plàcida Manresa

Manresa hauria de reconciliar-se amb el seu passat i Plàcido li ho posa amb safata. La celebració de l’aniversari del rodatge de la pel·lícula de Berlanga a Manresa dona peu a actes de record i pot ser l’inici d’un nou record. Però no sé si és un record que la ciutat vol. El patrimoni que representa Plácido és un mirall en el qual la ciutat no s’agrada. A ningú li agrada que l’escullin per lleig i Manresa, precisament, va ser escollida per gris, per tronada, per decadent, per franquista, per… Berlanga es va entusiasmar quan la va veure i és que Manresa, sense fer cap esforç, era així. Berlanga volia el que volia i va escollir de ple en la tria escollint la ciutat precisament per ser poc avinent. Recordo que el primer cop que vaig veure Plácido vaig gaudir veient la història –em sembla que em van les coses decadents– i vaig patir molt i molt reconeixent llocs de la ciutat on visc en aquell estat tan real. El que veies a la pel·lícula era el que veies quan anaves a comprar. El que per a Berlanga havia estat una troballa cinematogràfica, per a mi, per a nosaltres, eren els carrers de cada dia. La pujada de la via de Sant Ignasi, els lavabos decadents de la plaça Sant Domènec… Entenc que a Hollywood es deixessin seduir per aquest «realisme màgic manresà». Però no ens equivoquem, Catalunya –i Espanya– estaven plens els anys 60 de ciutats igualment depriments, grises i decadents. Deixades. Perquè ens va tocar a nosaltres? Aquesta és la pregunta que ens hem fet durant molts anys. Per què no ens escollien per a una pel·lícula més glamurosa, més lluminosa i més benestant? Hauríem de girar la torna –crec que ja s’ha començat a fer– i acceptar els fets tal com són i acceptar-nos tal com érem i tal com teníem la ciutat. Com podíem. I proclamar que amb Berlanga hem fet sort, hem arribat als Oscars, que Berlanga potser hauria de tenir un carrer, que el motocarro de la pel·lícula i que tota la vida ha guardat a casa seva l’Enric Martí potser hauria de ser considerat patrimoni local, preservar-lo i, fins i tot, fer-lo funcionar. Posar-lo en marxa al temps que ens reivindiquem hereus i partícips del geni de Berlanga. I, per això, tot el que aquests dies està fent El Galliner en aquesta setmana dedicada a Plácido forma part també de l’estima que ens tenim. I sí, saber d’on venim i com érem quan érem petits –Berlanga en va tenir prou amb un cop d’ull– i reivindicar-nos com som ara. I això només ens ho pot dir el mirall, que és algú a qui no pots enganyar mai. Manresa, mira’t al mirall i digue’m què veus. I el que vegis, seràs. I si cal, actuar en conseqüència. Per canviar. Ah!.. Al pati del Kursaal m’he trobat el motocarro original de Berlanga, i amb l’amic i artista pintor Quim Falcó ens hem fet unes fotos com si fóssim actors o famosos o turistes de km 0. I hem quedat estupendus com l’actor Casen. Obra i gràcia del motocarro, com a la pel·li.

Article publicat al diari Regió7 el 23 maig 2021

La foto assegut a motocarro de Plácido me la va fer   el pintor Quim falcó. I jo n’hi vaig fer una a ell.

COMPARTEIX

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email